Anotació

Aere perennius

josep-carner-1480593083446-680x380

Josep Carner, el nostre Horaci.

 

Exegi monumentum aere perennius
regalique situ pyramidum altius,
quod non imber edax, non Aquilo impotens
possit diruere aut innumerabilis
annorum series et fuga temporum.

Horaci (Venosa, 65 aC – Roma, 8 aC), Odes III, 30.

 

He alçat un monument més durador que el bronze.
més alt en majestat que les piràmides,
que ni l’hivern voraç ni la tramuntanada
no podran ensorrar, ni la cadena
del anys innombrables ni el pas del temps que fuig.

[Traducció de Narcís Comadira]

 

 

 

A hora foscant

 

És tard, els camins ja no em tempten.–
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d’un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S’escampa la nit invencible,
mar d’illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

 

Josep Carner (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970) Obres completes. Poesia, 1957 [Absència]

 

 

 

 

 

 

Anotació

“Chocolat Mouchard”

Florence Pugh and Scarlett Johansson share a laugh backstage-Photograph Jamie Simonds

Florence Pugh and Scarlett Johansson share a laugh backstage. Baftas 2020. Photograph by Jamie Simonds.

 

 

En el concert

 

En treves del Concert, veig a l’esbiaixada
─segons com a pleret, es bellugui l’onada
dels caps humans, deixant esquerdes diferents─,
lluny de mi, lluny de mi, la cara enriolada
que té els ulls de moixó, de ratolí les dents.
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
per seure vora teu, arribo tard.
Però, Déu meu, ¿què passa? És ella, ben bé ella
qui el seu voltant oblida i els violins i tot.
Ja expressa el goig, ja l’odi, ja un somni de
donzella.
Mou constantment el llavi, la galta, la parpella,
i adés sembla que besi i adés que faci el bot.
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
el teu desfici em fa tornar covard.
¡Quina bellugadissa! En un no-res l’arbora
algun desig, o un tedi terrible l’atuí;
sa boca és un espurna o un broc de regadora;
infla la galta, alegre, la xucla, destructora.
És jove, és vella, és monja, és guàrdia urbà i hurí.
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
ets més diversa que un nombrós esbart.
¿Per què tantes mudances de passió salvatge?
En dos minuts trobaren en sa carona estatge
totes les fesomies, totes les passions
de qualsevol pel·lícula d’indefinit metratge
on ixen saltimbanquis, cow-boys, indis, lleons.
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
ara capeixo ton mudar d’esguard.
És sols que tastes i llamineges
i mig glopeges
una senzilla
lenta pastilla
de “Chocolat Mouchard”.

 

Josep Carner (1884-1970), Auques i ventalls (1914), a cura de Joan Ferraté. Barcelona: Ed. 62, 1977, pp. 28-29.

 

 

 

 

 

 

 

Anotació

i d’unes postes on la llum sangonosa es deixatés amb suprema recança

Cristina Cervià

Cristina Cervià.

 

 

Us vull revelar la intimitat del meu pensament, us vull ésser tot explícit: si m’hagués de bastir jo mateix una ciutat per llegir-hi les meves «Auques i Ventalls», m’apar que en crearia una de colrada pel caràcter i voltada de gràcies. Una ciutat agemolida en un turó, poblada d’heroisme i de mosques, plena d’olors i de pudors ben catalanes, amb Seminari i casernes, amb unes esglésies ben gòtiques, amb un riu equívoc escarrassant-se a entelar les horabaixes, amb un pont on s’estessin a prendre el bon temps tartanes, pagesos i soldats, amb una plaça que hi hagués l’Hospital, l’Hospici i qualques arbrissons neulits, amb carrerons opressos i pendents on llisquessin canonges castellans amb sabates ensivellades d’argent, amb palaus convertits en hostals i passeigs que rumbegessin unes voltes endomassades de mantes peludes i flassades inversemblants. I que hi hagués a la dita ciutat arqueòlegs que els diumenges al matí lluïssin guants de papirs, i dames i dametes que es cofessin rigorosament amb la mantellina ibèrica per a la missa i el passeig al sol — aquestes dues coses espanyoles, — i el capell francès per a les visites o el concert d’una banda de regiment — aquestes dues importacions del país que tenim a tocar. — I que hi fessin bellugadissa traginers i marmanyeres i ramaders, i poetes barrejant l’enyorança literària de París i el fetitxisme del balbuceig folklòric. I que per ses vies transitessin ufanoses noies populars de galtones inflades i ulls enfonsats; i que convisquessin en son fòrum republicans, carlins i catalanistes barallant-se d’una certa manera virolada. I que tota la ciutat s’estengués entre una fortalesa caduca i un Manicomi provincial.

I aquesta ciutat la voltaria d’unes arbredes altes i castíssimes, i d’unes valls amarades de prosperitat, i d’unes hortes de fulles obscures i vellutades, i d’unes vores de riu qui murmuressin amb la frisança de les fulles i les aigües la cançó de l’amor i la immortalitat, i d’unes postes on la llum sangonosa es deixatés amb suprema recança, envermellint de púrpures divines les cares de les parelles contempladores. I si havia de posar un nom a aquesta ciutat, li cercaria un nom que rimés amb Barcelona i que fos més curs; un nom així com Girona.

 

Josep Carner (1884-1970), Auques i ventalls (1914), prefaci (fragment).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anotació

Ut pictura poesis

IMG_20190321_121759_604

Suro de Can Basuny.

 

 

T E M E N Ç A


El carro, ple de sol, no sap que deixa,
rerassagat, un gran senyal de pols,
ni sap el vent que son ahuc de queixa
de balma en balma es vagi fent més dolç.

Jo que distret he caminat debades
–i em cal anar vagarejant sens fi–
temo sentir què diuen mes petjades
quan jo sembla que en fugi en mon camí.

 

Josep Carner, El cor quiet (1925).

 

 

 

 

 

Anotació

Debades, vell Ovidi, si fa no fa m’exhortes

Photography by Edmund Leja (1966) Model Sharron Myers09

Photography by Edmund Leja (1966). Model Sharron Myers.

 

 

Plany de tardor

 

Debades, vell Ovidi, si fa no fa m’exhortes:
—Quan l’ocellaire és destre, bé sap aquelles hortes
on els ocells acuden al rec i la ufanor;
qui un ham a punt vigila, perenne pescador,
coneix aquell recolze de la llacuna grisa
on una sacsejada més aviat avisa
del poble humil que bota de cua, fent l’ull mort;
tu, doncs, en ta recerca de l’amorosa sort,
vés a l’indret on noies per a llur tomb s’acullen,
les quals, si cuetegen i volten i reüllen,
no ho fan amb cap errívol independent afany,
sinó per llur propòsit de caure en el parany—.

Si la ciutat encara no tempta mes amigues
—que van fugir-ne totes com si hi hagués ortigues—,
oh cor!, tu que les ames en gràcia i virtut,
ja som als darrers dies d’aquesta solitud.

Vindran, darrera els xàfecs, de les llunyanes terres,
amb roses d’altres viles i tiges d’altres serres,
en autos i tartanes, per l’aigua i els carrils,
amb d’altres esperances batent als cors gentils.
Jo, doncs, bell punt comenci l’entrada tardorenca
i minvi ja la tarda i es faci més rogenca,
me n’aniré tot dia a seure en un racó
prop d’una carretera o d’una estació.
I miraré que hi hagi un arbre al meu devora
per on el vent gemegui damunt el trist que plora;
la mà tindré aixecada sota la posta d’or
amb una fulla morta i d’un posat de cor.

 

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia (1957). Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 253 (Auques i ventalls, 166) [< Auques i ventalls (1914), 21]

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anotació

Lítote

108470_aznarcongreso2_thumb_650

Ali Baba and the Forty Thieves.

 

 

 

«Ja sabeu que és incapaç de destriar la intenció de la lítote més òbvia. El seu tòtem és l’elefant, del qual posseeix l’astúcia una mica densa, l’extraordinària impermeabilitat, la tosquedat quasi circular, i el frenesí una mica histèric ─quan el burxeu amb un bon parpal.»

 

Armand Obiols – Josep Carner, Cartes 1947-1953. Edició de Jordi Marrugat. Sabadell: Fundació La Mirada, 2013, p. 149 (París, 31-viii-1948, d’A. Obiols a J. Carner).

 

 

 

 

 

 

 

 

Anotació

Al·leluia en tot racó!

DP257979

Giuseppe Sanmartino (Italian, 1720 -1793), Angel, polychromed terracotta head; wooden limbs and wings; body of wire wrapped in tow; various fabrics.

 

 

El rústic villancet

 

Una estrella cau al prat,
una flor s’ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.
Al·leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!

Cap herbei no té tremor,
ni cap deu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tenebror,
que un pas d’ala se n’ho duia.
Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en tot dolor!
Al·leluia al pecador!
Al·leluia!

A Betlem van els infants
i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia.
Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!
Al·leluia!

 

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia (1957). Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 292 (»Auques i Ventalls«, 229) [< Auques i ventalls (1914), 34]