Crepuscles africans

«Els crepuscles en aquell infern africà es revelaven imponents. No s’acabaven mai. Tràgics sempre, com enormes assassinats de sol. Un xou descomunal. Només que era molta admiració per a un sol home. El cel durant una hora fatxendejava tot esquitxat d’un cap a l’altre de l’escarlata al deliri, i després el verd esclatava al bell mig dels arbres i pujava de terra en reguerols tremolosos fins a les primeres estrelles. Després d’això, el gris recuperava tot l’horitzó i a continuació el vermell un altre cop, però, això sí, fatigat el vermell, i no per gaire temps. La cosa acabava així. Tots els colors tornaven a caure en esquinçalls, tronats sobre la selva com oripells després de la centèsima funció. Cada dia a les sis de la tarda passava exactament això.»
Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, pp. 174-175. (labutxaca)
Proposta text: JFerrerC “El sentit de la paraula”
Dibuix: Marc Vicens (acríl·lic sobre tela), 2008.


Anuncis