Vincent van Gogh (1853-1890), Oliverar(1889). Otterlo (Països Baixos), Rijksmuseum Kröller-Müller.
L’olivera mallorquina
A don Francesc Muns i Castellet
Conta’m, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves deltemps enrera
que escrites veig en ta surenca soca.
Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d’enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n’he perdut sols l’esperança.
Ton delicat fullatge,
que sota lo cel blau l’embat oreja,
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.
Ta rama verda i blanca
com cabellera d’àngel t’emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta pel vent l’arrabassada estella.
Quan jove i vincladissa
creixis sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç delllaurador fill de Mahoma.
L’àrab i sa mainada
respirant-ne tes folor el maig sortien,
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, escollien.
Ah, quin dol! Escoltant-ne
delcorn aragonès lo toc de guerra,
tallà tos brots, donant-ne
empriu a l’host de la guanyada terra!
I el jorn de la conquista,
amb llàgrimes delcor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí amb l’infant més xic estret als braços.
Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les brulles tendres,
i els ferros enfonsaren
de l’alqueria en les calentes cendres.
Com reposava, a l’ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol assedegats i estesos!
I de son puny volant-ne,
el manyac esparver dalt de tu es posava,
les ungles encreuant-ne,
i els tendres cims dels branquillons [vinclava.
Quan era una alta ermita
aquest claper de trossejada runa,
lo místic cenobita
aquí s’agenollava al clar de lluna.
Al toc delmonestiri,
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel en son deliri
per lo reixat de ton ombratge veia.
Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s’atura,
i amb flabiol de canya,
gira el ramat que al comellar pastura.
Mentre l’ovella tosa
amb lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s’enfila.
Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d’eternitat serena,
jo et sento grat de l’hora
que m’has aidat a conhortar ma pena.
Tu al cor m’has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça
la saba n’ix que ton brancatge muda.
Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà delque és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.
Josep Lluís Pons i Gallarza (1823 – 1894).
El Sentit de la Paraula 