Mobbing

A Trip to the Moon (1902), directed by Georges Méliès.



Com funciona exactament la cosa
Uns en diuen assetjament immobiliari, però la majoria de la gent es decanta per l’anglicisme: mobbing immobiliari. Totes dues expressions defineixen la mateixa cosa: aquesta situació en la qual una persona o una empresa li amarga la vida a algú a qui vol fer fora del pis on viu. Això es fa a través d’una sèrie d’accions sistemàtiques de violència psicològica. Recordo quan, fa cosa de dotze o tretze anys, buscava un estudi al barri del Poble-sec i, a la immobiliària de la cantonada de Blai i Margarit, un empleat molt simpàtic i somrient em va parlar d’un estudi que podia interessar-me i em va dir que el podria ocupar aviat, quan aconseguissin fer fora a la parella d’ancians que hi vivien. Em vaig quedar horroritzat. No havia imaginat mai que aquestes pràctiques fossin tan habituals i que se’n parlés amb tanta claredat. Des d’aleshores, sempre que veig algun d’aquests venedors immobiliaris de corbata verda i ampla se’m gela l’espinada.
Per fer fora a algú del pis on viu —i on potser va néixer i ha viscut tota la vida— cal fastiguejar-lo, convertir la seva vida en un malson, desequilibrar-lo mentalment. Quan alguna cosa s’avaria, els propietaris del pis no l’arreglen, i si no hi ha cap avaria la provoquen des de fora. Si hi ha humitats en un sostre o en una paret, s’hi afegeix més humitat a la que ja hi ha. Trencar una canonada sempre ajuda, i que la instal·lació elèctrica deixi de funcionar també és bona idea. També es pot mentir a l’inquilí i dir-li que els pagaments deixaran de ser mensuals i, si s’ho creu i no paga com ho feia fins aleshores, se’l denuncia per no pagar i es demana una ordre de desnonament. Per fer-ho tot més vistós, a l’inquilí se li pot destrossar la bústia, inutilitzar el porter automàtic, fins i tot fer que el portal no tanqui bé i l’escala es converteixi en un alberg de gent que no hauria de ser allà, dormint o pixant. Si el roben mentre intenta entrar a casa, millor encara. Si a més s’aconsegueix que hi hagi paneroles i rates, fantàstic. Es tracta, en qualsevol cas, d’amargar-li tant la vida, de fer-l’hi tan insofrible, que decideixi abandonar, llançar tovallola i esponja, renunciar a tots els seus drets i anar-se’n. Arribats a aquest punt, redimensionem el conflicte i donem noms als protagonistes: el Govern espanyol exerceix d’assetjador immobiliari i Catalunya d’inquilí que pateix el seu mobbing perpetu: el greuge comparatiu, el desistiment constant, els deutes que no pensen pagar, l’espoli, les amenaces de càstig… Tot hi lliga, tret d’una cosa: els immobiliaris que practiquen l’assetjament tenen com a meta aconseguir que toquis el dos i, en canvi, aquests altres diuen que, d’anar-nos-en, ni parlar-ne. Sisplau, que algú els expliqui detalladament com funciona un mobbing i quin és el seu objectiu final.
Quim Monzó, La Vanguardia (05.05.2012).

El dit a l’ull

L’entrenador del Reial Madrid, José Mourinho, posa literalment el dit a l’ull al segon entrenador del Futbol Club Barcelona, Tito Vilanova, en la final de la Supercopa mentre Francesc Satorra, encarregat del túnel del Barça durant més de trenta anys, n’és testimoni involuntari i protagonista col·lateral a les xarxes socials. 18.viii.2011.



«Som animals metafòrics. Som fabricants de metàfores. Som lectors de metàfores. Supurem metàfores.»
Ted Cohen, La Vanguardia (18-viii-2011).