«Debes saber que todo lo que en la tierra aparece en forma de palabra deja su huella en el mundo superior.»
Si n’hi va haver de discòrdia a casa el dia que varen volguer donar-me ofici! Lo pare tenia una bena als ulls quan es tractava de mi.
─És un tonto, aquest bordegàs ─deia sempre─; no en sabrà mai, de lletra, perquè no hi pot entrar ni a cops de culata. Desenganya’t, Mariona: que es matriculi de burro, és la carrera en què farà més avenços. Té la dobla curta.
─No sé a qui s’assembla ─responia la mare, quedant-se molt pensativa fixant los ulls a terra, i , com si enraonés sola, afegia─: Dels meus, no es retira a ningú.
─Deu retirar-se a la meva banda, o a mi, si coneixes: potser sí que hi sigut ase tota la vida i no me n’he adonat fins avui que el fill m’ho treu a la cara!…
─Jo no dic tant. Però a cap dels de casa, ja t’ho asseguro, perquè no n’hi ha hagut de tontos.
─Ai, vatua el món dolent! Encara em faràs despacientar! ¿Doncs, pel teu compte, en lo meu llinatge s’hi crien ases?…
No es varen poguer avenir. La mare retreia les prendes del seu parentiu, del quin n’havia eixit un intèrpret de llengües vives. Lo pare, posat en l’empenyo i per no resultar de sang més baixa, féu una relació molt lluïda de la seva raça, i, exaltant-se a mesura que ponderava els seus mèrits, acabava per treure’s la gorra rebatent-la per terra, i, acotant lo cap, llis com un ou, l’ensenyà, exclamant amb ira:
─Bé, ¿i això què vol dir? L’avi, el pare, i jo, tots l’havem tingut idèntic. ¿Quants n’hi ha, de calbos, a casa teva?… Encara vindrà a contrapuntar-se’m, aquesta dona! Això són caps de doctor ─afegí donant-s’hi patacades amb desfici─, dels que hi porten boneto i borla per rescabalà’ls dels cabells que han perdut estudiant.¿Què vol dir un intèrprete en tota la família? Una flor no fa estiu!
A la fi i remat d’aquesta porfia, va resultar que havia eixit tonto per compte propi, sense adob ni cultiu estrany: per virtut i calitat de jo mateix.
Aqueix vaticini dels meus pares m’ha perseguit tota la vida.
Vora la mar és nada l’estimada
i és olorosa de ruixim marí;
té els canvis de la mar en la mirada
i lliure es gronxa per un blau camí.Compta les veles a la matinada,
veu a la tarda el cuejant botí,
d’un so de mar és a la nit bressada;
i el meu plany no li vaga de sentir.Amor, ensenya’m una veu novella
de prou virtut: no pas la cantarella
de l’aigua al vent o damnejant esculls:que la bon recer de l’oblidada quilla
em valgui el so difós de la conquilla
quan serem sols i aclucarem els ulls.
«Solia anar tots els matins al bany flotant de Rima, situat entre el jardinet del Palazzo Reale i la punta de la Dogana. Havia pres per a una hora, de les set a les vuit, una Sirena, això és una de les piscines per a dones, gran a bastament per poder-hi nedar un poc, i la meva cambrera venia a despullar-me i a vestir-me; atès que cap altra hi podia entrar, no em prenia la molèstia de posar-me el vestit de bany. La piscina, tancada entorn amb parets de fusta i coberta d’una tela cendrosa amb llargs bocins vermells, tenia el fons de pedretes col·locat a una profunditat tal sota l’aigua que a les senyores de baixa estatura només els sobresortia el cap. A mi, em sobresortien les espatlles senceres.»
«Costumavo tutte le mattine di recarmi al bagno galleggiante di Rima, posto fra il giardinetto del Palazzo Reale e la punta della Dogana. Avevo preso per un’ora, dalle sette alle otto, unaSirena, cioè una delle due vasche per donne, grande quanto bastava per nuotarvi qualche poco, e la mia cameriera veniva a spogliarmi e a vestirmi; ma, siccome nessun altro poteva entrare, così non mi davo la briga di mettermi l’abito da bagno. La vasca, chiusa intorno da pareti di legno e coperta da una tenda cenerognola a larghe zone rosse, aveva il fondo di assi accomodato a tale profondità sott’acqua che alle signore di piccola statura rimanesse fuori la testa. A me restavano fuori le spalle intiere.»
«Un no defensa el seu déu: el seu déu és, en si mateix, una defensa.»
«One doesn’t defend one’s god: one’s god is in himself a defense. »
«Jo sóc com l’atzavara tardana, que no floreix fins que velleja.»
«—Dos que siempre van juntos, pero se detestan —dijo volviéndose de nuevo a Votruba, ignorando al barbero—. ¿Quiénes son? ¿Me lo podéis decir?
»—El palo y tu joroba, está muy claro —respondió el barbero antes de que Votruba tuviera tiempo de abrir la boca, aunque sabía muy bien que se refería al sí y al pero.»
El Sentit de la Paraula 