Ned and Aya Rosen
«Lluitem contra la nostra superficialitat, contra la nostra banalitat, per mirar d’acostar-nos als altres sense més expectatives del compte, sense cap càrrega excessiva de prejudicis, d’esperances o d’arrogància, tan poc a l’ofensiva com podem, sense canons ni metralladores ni blindatges d’acer de sis dits de gruix; ens hi acostem tranquil·lament posant un peu després de l’altre, sense arrencar l’herba amb les erugues com un tanc, els tractem amb esperit obert, com a iguals, d’home a home, com es deia abans, i, tot i així, sempre acabem veient-los com no són. Deu ser que tenim el cervell d’un tanc. Els veiem com no són abans de coneixe’ls, quan esperem l’hora de la cita amb candeletes; els veiem com no són mentre som amb ells; i encabat, quan ens en tornem a casa per explicar a algú altre com ens ha anat la cita, els tornem a veure com no són. I com que a ells els acostuma a passar el mateix amb nosaltres, tot plegat és un miratge allunyat del tot de la realitat, una òpera bufa farcida de malentesos. Però ¿quina altra cosa podem fer respecte a aquesta transcendentíssima realitat de l’altre, que queda desproveïda de la transcendència que ens pensem que té i que en canvi cobra una transcendència que fa riure, de tan poc aptes que som per imaginar-nos els processos mentals i els propòsits íntims de l’altre? ¿Ens hem de tancar tots a casa i quedar-nos-hi reclosos tal com fan els escriptors solitaris, en una habitació insonoritzada, creant individus per mitjà de les paraules i a continuació plantejant que aquests personatges de literatura són més a prop de la realitat que la gent de debò que desfigurem cada dia amb la nostra ignorància? Una cosa és clara, i és que a la vida no ens dediquem a veure la gent tal com és. Més aviat ens dediquem a veure-la tal com no és, a fer-nos-en una imatge equivocada una vegada i una altra; i al final, després de donar-hi moltes voltes, continuem veient-la tal com no és. Així és com sabem que som vius: equivocant-nos. Potser valdria més deixar de pensar si ens equivoquem o no amb la gent i resignar-nos-hi. Si en sou capaços, us podeu considerar ben afortunats.»
Philip Roth (*1933). Pastoral americana (American Pastoral, 1978). Traducció de Xavier Pàmies. Barcelona: La Magrana, 2010, pp. 46-47.
El Sentit de la Paraula 