Anotació

Auctoritas

Verónica Pérez

Verónica Pérez, «la única autoridad en el PSOE soy yo».

 

«A aquesta colla de putes també els arribarà una gran purga…»

 

Serguei Dovlàtov (1941-1990), El parc [Заповедник, 1983]. Traducció de Miquel Cabal Guarro. Barcelona: La Breu, 2017, p. 112.

 

 

 

 

Anuncis

I què, doncs?

Fritz Henle (1909-1993), Nieves, model de Diego Rivera, Cuernavaca, 1941.


«Vaig tornar a casa pels carrerons deserts del poble. La lluna, plena i vermella com la resplendor d’un incendi, va començar a sortir per l’horitzó dentat de les cases. Les estrelles brillaven tranquil·les sobre la volta blava i em va fer gràcia recordar que, fa temps, hi havia homes molt savis que pensaven que els cossos celestes participaven en les nostres discussions insignificants per un tros de terra o per qualsevol dret inventat. ¿I què, doncs? Doncs que aquests llumets encesos, segons ells, només per il·luminar-ne les disputes i els triomfs, continuen cremant amb la mateixa lluïssor, mentre que les seves passions i esperances fa temps que es van apagar, juntament amb ells, com la foguera encesa per un viatger despreocupat al marge del bosc. Ara bé, quina força de voluntat els donava la seguretat que tot el cel, amb els seus habitants innombrables, els observava amb una compassió silent, però invariable! Nosaltres, en canvi, els seus descendents penosos, que vagaregem per la terra sense conviccions ni orgull, sense delit ni temor —fora de la por espontània que ens esclafa el cor en pensar en el final inevitable—, nosaltres ja no som capaços de fer grans sacrificis pel bé de la humanitat, ni tan sols per la felicitat pròpia; perquè sabem que és impossible i anem passant amb indiferència d’un dubte a un altre, de la mateixa manera que els nostres avantpassats anaven d’una confusió a una altra, però amb la diferència que no tenim les esperances que ells tenien, ni aquella satisfacció indefinida però sincera que l’ànima troba en qualsevol lluita, ja sigui contra els altres o contra el destí.»
Mikhaïl Lérmontov (1814-1841), Un heroi del nostre temps (1839-1840). Traducció de Miquel Cabal Guarro. Barcelona: Alpha, 2011, pp. 184-185.



Passions

Un goril·la mascle del zoo de Praga. Foto: Filip Singer/EPA, 2011.
«Les passions no són sinó idees en el primer estadi de desenvolupament. Són propietat de la joventut del cor, i és idiota el qui es pensi que el torbaran tota la vida: hi ha molts rius tranquils que comencen en saltants sorollosos, però no n’hi ha cap que salti i escumegi fins al mar. Si bé aquesta calma sovint indica una força enorme, però oculta. La plenitud i la profunditat dels sentiments i de les idees no permeten rampells desaforats. Quan pateix i quan gaudeix, l’ànima ret un compte exhaustiu de tot i es convenç que ha de ser així. Sap que la cremor constant del sol l’assecaria si no fos per les tempestes. S’omple de la pròpia vida: s’amanyaga i es castiga, com una criatura estimada. És només en aquest estat elevat d’autoconeixement que l’home pot valorar la justícia divina.»
Mikhaïl Lérmontov (1814-1841), Un heroi del nostre temps (1839-1840). Traducció de Miquel Cabal Guarro. Barcelona: Alpha, 2011, p. 126.



Imbècils

Francisco de Goya (1746-1828), La família de Carles IV (1800). Madrid, Museu del Prado.



«—Heu de tenir en compte, estimat doctor —he dit jo—, que el món seria molt avorrit sense imbècils!»
Mikhaïl Lérmontov (1814-1841), Un heroi del nostre temps (1839-1840). Traducció de Miquel Cabal Guarro. Barcelona: Alpha, 2011, p. 99.