Una tarda a l’òpera

Fotograma de la pel·lícula Marie Antoinette (2006), dirigida per Sofia Coppola i interpretada per Kirsten Dunst.

Aquella nit havia d’ésser memorable en els annals del Liceu. Per fi, després d’haver, el bombo de la réclame, eixordat durant setmanes enteres, debutava, en el gran teatre, Masini, el tenor que qualificava d’angèlic un de sos fanàtics adoradors. Les localitats del Liceu es pagaven a preus fins llavors inusitats a Barcelona. Al mig del frontis del teatre, damunt la barana del balcó central, brillava, amb grans lletres de llum fosforescent, el nom de Masini, dins una estrella de gas de raigs colossals; i a baix, al porxo, es reproduïa aquell nom amb lletres d’or que ocupaven la meitat dels llargaruts cartells, els quals anunciaven amb altres de roges, molt més menudes, l’òpera Faust, i amb unes de negres, molt més petites encara, el del compositor i el dels altres cantants. El tenor imperava per damunt de tot: sos companys quedaven reduïts a la condició de comparses; l’obra ja no havia de dur ningú al teatre: el nom de l’autor figurava allí com per força, negat en les foscors del contrast, aixafat pel pes d’aquelles gegantines lletres d’or.


La Rambla estava animadíssima. Els passejadors es paraven, s’eixamaven, sense voler, amb el vesper negrós de curiosos que s’havia format davant del Liceu, i, tots plegats, ocupaven ja quasi l’amplada entera del passeig. Per l’empedrat d’ambdós costats s’escolaven amb estrèpit, i en corrents contraposats, dos rius de cotxes, damunt dels quals tremolaven els prims fuets com interminable viver de vímets assotats per impetuós corrent. Quatre municipals de cavall podien amb prou feines posar en ordre de desfilada el perillós garbuix que al cantó del carrer de Sant Pau formaven els cotxes en enfrenar el pas. D’un a un, anaven desgranant-se, parant davant delporxo, amarat de llum. Oberta la portella, aquells grans estoigs de laca vessaven belles fembres, agençades amb flors, sedes de colors desmaiats, velluts i pedreria enlluernadora. Homes elegants les rebien donant-los la mà, els oferien el braç, i desapareixien amb elles, xuclats, pels estrets canals de les portes d’entrada, amb sonoroses rialles i alegria als ulls. El públic de peu, que es veia amb penes i fatics per a travessar entremig de rodes i cavalls. s’empenyia per l’estreta vorera, amb perill de la vida. I els cotxes, un cop buits, anaven afilerant-se en doble renglera per les Rambles i carrers adjacents, com estranya corrua de monstruosos coleòpters que llançaven pels ulls blanca i enlluernadora llum.


El gran rossinyol anava a cantar: el teatre sobreeixia, ple d’expectació. Quart i quint pis estaven, feia ja dues hores, farcits, de gom a gom, de gent cansada d’esperar, que suava i es fonia.

Els músics joves i el diletantisme il·lustrat, exasperats per reclam, influïts per les teories wagnerianes, esperaven el tenor amb dents de llop. Cap d’ells no podia acceptar el nou corrent que posava el cantor per damunt de tots els altres elements del drama musical; cap d’ells, encara menys, no volia aplaudir en Masini, per reputació que portés de fora, sense haver-lo judicat personalment.  «Els noms fets els havien dat tants desenganys!» I aquesta mala disposició d’esperits, exacerbada per la calor sufocant i la fatiga, esclatava, de tant en tant, en forma de trons precursors de tempestat.


Dependents de botiga i d’escriptori, possessionats de les llotges de terç pis, duien encara allí dents més esmolades i més perilloses, com són les de l’ignorant infatuat. I ja abans de començar, mentre destapaven cerveses i gasoses en l’avantllotja, disputaven acaloradament sobre parers rebuts dels assaigs, i es confabulaven per armar escàndol si els resultava gat la llebre.


Mentrestant, el pati, amb ses llotges, i les de primer i segon pis, anaven convertint-se en grans canastres de flors; el conjunt del teatre presentava aquell aspecte brillantíssim i distingit que sols es veu en els millors teatres del món. L’esplèndida claror dels canelobres es destriava en lluminosos raigs tornassolats en topar amb les facetes dels brillants i maragdes. encenia els robins com roents guspires, com diminuts sols els topazis; opalava les sedes i glasses, es fonia en apagades foscors dins el vellut i la roba dels fracs, dava esclats de porcellana als blancs davants de camisa, lluentors de llampec a l’inquiet esguard de les morenes, i un blau més somiador al de les rosses. Les converses remorejaven pertot, essències i flors perfumaven l’espai; tot aquell món elegant dava al conjunt un aspecte de distinció i riquesa enlluernador.


La família Foixtenia en sa llotja els pares de l’Eladi, l’amic Rodon i sa muller, vilaniuenca que portava a la cara el sol de la muntanya, en son vestit de moaré l’endarreriment de la moda, en ses carns massisses i fortes un excés de salut mal casat amb aquell públic desnerit i anèmic.

Per sort, li feien costat atenuador l’agegantada senyora Foix i la rodanxona Pauleta, avui més inflada encara pel goig d’assistir a l’espectacle, de lluir tota la pedreria dels seus calaixos. L’Eladi. veient la llotja tan plena, s’excusà, retirant-se a la de terç pis de què era soci. Un cop allí, es deixà caure en un dels divans de l’avantllotja, tot pensívol, la mà esquerra reposant en l’obertura de l’armilla, la dreta recorrent la corbata, els allisats cabells, el coll del frac. Però sos moviments eren distrets; son esguard lliscava indiferent per les nueses dels gravats, els apaïsats miralls, les provocatives figuretes de Grévin i els excitants bustos de terrissa de Gamot, que adornaven aquelles parets entapissades de roig viu. Pensava en la cita dada, rumiava el pla d’atac, calculava les conseqüències d’un cop fals dins la casa de son protector.

Però la porta s’obrí, i l’Eladi veié amb estranyesa avançar una dona. Era alta, estirada, morena, de bones cames. Espessa capa de farina d’arròs endolcia ses faccions homenívoles i dures, i un ribet negre engrandia encara sos ulls prou esqueixats. Cobria son cap un gran capell Regència; son cos, faldilla de punta negra i gipó blau de cel amb escotadura carrée, que deixava en descobert un coll perfectament tornejat, tovíssim a l’arrencada, fins al molsut naixement dels pits, on jeia, pres per bonic imperdible, un ramet de roses i clavells.

Li aguantava la porta i entrà darrera d’ella en Puigventós, un dels socis de la llotja, gomós de quaranta-cinc anys que, gràcies a ses faccions de noi, a sos cabells negríssims i clenxinats, i a sa figureta esprimatxada i bellugadissa, no en representava ni trenta-tres. Encara no entrà, féu un signe suplicador. L’Eladi, comprenent el prec, encaixà afectuosament i eixí a la llotja, deixant caure la vidriera darrera seu.

La sala bullia; l’atmosfera, en les altures, anava carregant-se; a mesura que passava l’hora, els trons sovintejaven més, i, de tant en tant, esclataven tiroteigs de crits vandàlics entre el públic del tercer pis i del quint. Dels companys de l’Eladi, dos, apuntant ací i allà les ulleres, passaven revista al teatre, abocats a l’ampit de la llotja; en Massaguer, el fabricant de paper ratllat, consumia la paciència mig ajaçat en una de les banquetes altes; en Pons, un ros embrutit, de veu grossa i aspra (camiser que, per molt bé que vestís, no aconseguia amagar son baix origen ni disfressar sa grosseria innata), es divertia prenent part en aquells tiroteigs vandàlics, llançant, amb tota la força de sos pulmons, gràcies com les de:

—Calla, bunyol!… Verro!… Torna-hi, trompa!… Senyor director! miri que fa enfadar els savis!… Au! comencem, que tenim gana!

En Massaguer celebrava aquestes gràciesamb mitja rialla glaçada per la vergonya que li despertava el lloc.

Buenas —féu l’Eladi enfilant-se dalt d’una altra banqueta, sense encaixar amb ningú—. Carat, que tranquils! Com es coneix que no sabeu que aguantem una capa!… Que no sentiu calor?

En Massaguer s’incorporà; el salvatge deixà cridar sos consemblants; en Romeu i en Roca tombaren el cap, i abandonaren les ulleres per escoltar més bé.

—Una capa?

—Sí, allí dins.

—Qui són?

—Puigventós i la Mimí.

—I doncs, que ja ha tornat, la Mimí.

—Així ho veig.

—Ja ha deixat el músic?

—Ah! això no ho sé.

En Pons féu amb els dits un clac de castanyola, es pegà amb el palmell de la mà dreta un cop contra el buit de la mà esquerra mig closa, i, girant-se sobtadament de cara al públic i fent corn de totes dues, cridà:

Mimí! Mimiiií!

—Calla, bruto! —exclamà l’Eladi estirant-li el faldó de la levita.

—I que no vinguin aquí a fer babarotes, aquest parell de…!

Però, tot ensems, en Puigventós va treure el cap per la porta. i, clavant una mirada compassiva a en Pons, va dir-li, amb molta flema:

—¿Em vols fer el f… favor de callar?

—I vés-te’n a la p…!

L’Eladi i en Massaguer es llançaren damunt del salvatge per tapar-li la boca i subjectar-lo. En Puigventós rigué fredament i reculà. En Pons tractà debades de seguir-lo. Amb el pas barrat, hagué, vulgues no vulgues, de covar la ira a la quieta. Sos companys el reptaven, li feien veure la conveniència de deixar córrer aquell incident; però ell es revifava contra tots, al·legant que qui paga fa el que vol, que dintre la llotja ell era tant com els altres, que tenia dret de cridar, de fer el que li des la reial gana. I expressava totes aquestes raons en un llenguatge tan esmaltat de renecs i grolleries com si anés en mànegues de camisa i amb la tralla a la mà a l’estil de son pare.

Mentrestant a l’avantllotja remorejava també una disputa viva, trencada, violenta, encara que sostinguda a mitja veu.

Però, per sort, el director d’orquestra (Franco Faccio) aixecà la batuta, i el silenci general s’imposà a tots. El preludi fou escoltat amb veritable devoció. Les elàstiques notes que els arquets dels violins anaven estirant semblaven cristal·litzar-se dins l’aigua transparent i quieta d’un gorg. Però no era pas el sensualisme enervador d’aquella música, sinó l’expectació, embridada per la imminència de l’esperat succés, la que retenia l’alè, la que retardava les pulsacions de la sang. El preludi, no obstant, fou coronat per llarg aplaudiment.

S’aixeca el teló, començà el pròleg, i allà al fons d’una habitació gòtica i fosca, entre grans llangardaixos, serpotes, llibrots de pergamí, alambins i caps de mort, trobaren els ulls el desitjat tenor, convertit en vell nigromàntic de l’edat mitjana, assegut en ampla cadira de vaqueta davant la negrosa taula, la groga testa tota pensívola, apuntalada pel braç dret, i el braç esquerre ajagut amb desmai damunt el de la cadira. Ningú piulava: el temor tenia fits tots els esguards, totes les ulleres del teatre; imperava sobre totes les voluntats. I ell tremolava de por!

El cor de treballadors entonà bé son fresc cant, i desfilà invisible per davant del finestral de colors que l’aurora començava a aclarir. El vell Faust s’aixecà, obrí la finestra, contemplà amb enveja el jovent que passava pel carrer, començà a maleir la impotència de la riquesa i de la ciència davant el mortal destí de la criatura: tot amb bocadillos, quasi a mitja veu, i aquesta un xic entelada per l’emoció. De sobte desafinà un pèl: el públic en massaes remenà promovent un soroll inquietador. El vell Faust seguí planyent-se de la seva sort, renegant de tot, cridant, en mig de son desesper, el dimoni. I entre flamarades, roent de cap a peus, esprimatxat i cantellut, sorgí de sota terra Mefistòfeles. Digué amb gran aire i veu cavernosa allò de

«Al fianco ho l’acier, —la piuma al cappel,
la scarsella piena —e un ricco mantel
sul dosso; un vero, —un bel cavaliere»,

i tronà un llarg picament de mans. Féu la proposta a l’assedegat vell; Faust, a la llum d’una copa de foc, contemplà embadalit l’aparició de Margarida, ideal de sos somnis; acceptà l’oferta, firmà el lliurament de la seva ànima al dimoni, i de sobte es tornà jove. L’orquestra expressà amb energia el sentiment de sorpresa d’aquesta trasmudança diabòlica; però el tenor, l’home, oblidant son paper, està indiferent, massa capficat pel que realment li passava.

Ja en Pons exclamà:

—Pasterada! un estaquirot més!

I arribà l’arrencada de Faust:

«Io voglio il piacer,
le belle donzelle,
ne vo’ le carezze,
ne voglio il pensier…»;

i allí caigué el xàfec. L’electricitat acumulada en les altures esclatà en llamps i trons esfereïdors. La clac volgué imposar-se i acabà de perdre-ho. Els xiulets s’encreuaven per tots cantons, refilats, agressius, espessos com pluja de sagetes. Peus i bastons, picant damunt la fusta, movien un rebombori atronador que ofegava l’orquestra, el tenor, la clac.

—Arròs! arròs! Que calli, l’arròs!

Caigué el teló, mentre, més mort que viu, el tenor es retirava, sostingut pel braç del baix, que li cobria l’espatlla amb sa capeta roja, com dient-li: Abriga’t, que encara cau xàfec. —La part de públic que considerà prematura i grossera la xiulada aplaudí en so de protesta. La clac es revifà i féu el mateix. Però, tot ensems, els xiulets, els cops de bastons i de peus, van redoblar més espantosos que mai. Tots els elements brutals que hi havia pel quint pis i pel terç, perdut el seny, van començar a insultar als que aplaudien. En Pons féu cor a aquells crits vandàlics de «—Arròs!»… «—Burros!»… «—Savis de carreró!»… «—Animals!»… «—Quant vos donen?»…. «—També heu cobrat?» El Liceu semblava que anava a ensorrar-se. Tot el públic de baix tenia el cap en l’aire, escandalitzat, tement que comencessin a caure fustes. Algunes senyores porugues volien fugir, Allò no era un teatre, sinó una plaça de braus, la revelació més vergonyosa de la incultura d’un públic que no té noció dels deures socials que li imposen la roba que vesteix, el lloc on es troba, el contacte amb gent ben educada; que no té món ni discreció per a mesurar els límits de son dret de censura, ni tampoc prou caritat quan així es rabeja contra un artista emocionat i indefens; que no sap, en fi, respectar la dignitat de l’entitat col·lectiva ni la pròpia individual.

L’escàndol durà fins que les persones com cal, convençudes de la inutilitat de dissuadir aquells desenfrenats, van abandonar-los la partida. Els homes, a corre-cuita, eixiren als corredors. Allí foren els comentaris, les discussions acalorades sobre el nou tenor!

Els crítics d’ofici defugien els amics, guardaven una reserva prudent: «Tan emocionat, tan esporuguit, era impossible judicar-lo bé.»

Els fanàtics del bel-canto estaven enutjadíssims. «Calia no tenir orelles per a no haver descobert ja, a través d’aquelles velatures, filles de l’emoció i l’esfereïment, un mestre en l’art de filar el cant, un metall de veu deliciós!»

Però on esclataven les grans disputes, veritables baralles, era entre el jovent dels pisos alts. N’hi havia que rosegaven el tenor de tal manera, que no li deixaven os sencer; d’altres que, en respondre a l’atac, en lloc de defensar-lo, les emprenien contra l’adversari, motejant-lo de cruzado, suposant que tota la virulència de la seva crítica era disfressat despit d’abonat al Principal, on cantaven Stagno, l’Uétam i la Cepeda.

—I ca! —exclamava en Francesc—; si tot això no és altra cosa que misèria d’esperit! Crideu perquè esteu cremats de l’augment de preu. Si en Masini cantés a pesseta, tots aplaudiríeu.

Per fi, els verament músics, suspenent tot judici definitiu, no podien amagar prou la satisfacció que sentien en veure burlats els qui, tot envanint-se tant d’ésser filharmònics, havien abandonat, dies enrera, els concerts de Hiller, més pròximament els que Massenet i Frígola daven a la Sala Beethoven, i… avui, avui, s’esbalegaven així per un tenor.

L’Eladi i sos amics, mentrestant, havien eixit a l’avantllotja, ben sorpresos de no trobar-hi ni rastre d’en Puigventós. I en Pons, pensant que l’havia espantat, no cabia a la pell. Totsvan llançar-se fora. Corredors i escales no podien engolir la munió d’homes que pujaven i baixaven de l’un pis a l’altre comunicant-se amb fruïció el plaer de la victòria o discutint acalorats i mastegant cigars. El fum tapava, els crits eixordaven, les empentes malmetien. Però no per això parava l’anar i venir, ni minvava la masega. Noves de gran alça de valors arribaren aleshores del bolsín. I al saló de descans i al vestíbul, on no es parlava d’altra cosa, acudien afanyosos tots els jugadors.

Allí es topà l’Eladi amb sos parents i en Rodon. En Foix anà i vingué dels rotllos, parlà secretament amb l’Eladi. En Rodon glatia; una frisança anguniosa se n’apoderà: aquella febre se li encomanava, el consumia.

«¿Per què no aprofitar, com tothom, els devessalls de la riada?» I, mig avergonyit, demanà a l’Eladi permís per a acompanyar-lo al bolsín.

—Ja ho crec, home! Vingui-hi, vingui-hi.

I ambdós eixiren del teatre.

Però l’esquella sonà, cadascú s’acomodà altra vegada com pogué, i començà el primer acte, ple el teatre de remors de converses, sense que ningú escoltés els cants de festa de la kermesse, ni el brindis, ni el cor de les creus, ni tan sols rigués les entremaliadures de Mefistòfeles per a ventar d’allí a Síebel, el pobre estudiantet. La fera esperava més famolenca que mai el tenor per destrossar-lo, empassar-se’l de viu en viu, i fer-li pagar així tot el fel gastat en les disputes dels corredors. Masini i empresari anaven molt errats si creien que una anomenada universal s’imposava a la suprema intel·ligència d’aquell públic que actua de filharmònic amb una severitat digna de majors coneixements i seny.

Masini, el Faust rejovenit, aparegué entre el poble, que cantava i ballava, cercant amb ansietat la ideal Margarida, que venia travessant la plaça, casta i pura com un àngel, rossa com una aroma, amb el devocionari a les mans, la humilitat al front, la virginitat als ulls, als llavis, al contorn general de sa figura i en son posat. El diable, amb tota intenció, contenia l’enamorat Faust pel braç, el feia glatir. Per fi el solta; l’empeny: —Vés-hi: és teva.— Torna a dominar a la sala un silenci de desert. El jove Faust reté sos passos a mesura que s’atansa a l’angelical Margarida. La seràfica timidesa de l’amor pur lliga sos moviments, commou l’accent de sa veu, en entonar el

Permettereste a me,
mia bella damigella…

I les notes ixen del cor, impregnades de sentiment; ondulen en l’aire, pures i afinades com mai no s’han sentit: hi glateix el foc de l’amor, la temença de la castedat. Ja no és un home, és un àngel, qui canta. Hi ha en sa veu un caient dolcíssim, un sentiment de puresa en son accent, que fa somiar amb les blavors puríssimes del cel. Ella, Margarida, la simpàtica Ferni, va a respondre. És inútil: un aplaudiment unànim, universal, ressona durant dos minuts. Sembla que el teatre ha d’esbotzar-se. Tota la ira d’abans s’és tornada admiració; la veritat ha vençut al prejudici; tots els cors s’eixamplen; milers de mans saluden el vencedor amb mocadors en l’aire. —Ja eJ tenim! Visca el tenor!

Sols, dins de la llotja d’en Foix, la Montserrat Rodon ha sentit un xic d’inquietud per la tardança del seu marit. Però tot ha passat: la porta s’ha obert durant l’estrèpit de l’ovació, i, acompanyat de l’Eladi, ha reaparegut el vilaniuenc, radiant de joia. Impulsat per l’Eladi, ha fet un cop de cap: ha liquidat l’operació pendent i ha guanyat catorze mil duros. «L’Eladi era el xicot més llest del món; el públic del Liceu el més just i intel·ligent del món; Masini el tenor més gran del món.»

—Ja he sentit ara un senyor d’edat que, amb llàgrimes als ulls, deia que tornen els temps venturosos dels Moriani, Rubini i Mario.

—Ah! sí, sí! —afirmà l’ex-modista sentenciosament— Aquest home canta com un àngel. ¿No han reparat, quina veu? quina manera de cantar més fina? quin…? Vaja, que, sentint-lo, una es troba al cel. «Per… ma testa… a me… » Eh, noia?

Però els senyors surten a fora a encendre una cigarreta, a parlar de la nova flamarada del bolsín. En Foix ha guanyat un disbarat. L’Eladi està roent de goig. La francesa i la cita li han fugit de la memòria.
I, mentrestant, mademoiselle Blanche a casa en Foix, tota endreçadeta i commosa, assaboreix debades l’esperança de la promesa entrevista, asseguda a la saleta de pas, fent com que llegeix. Part del servei és a dormir; l’altra part cabussa, qui a l’antesala, qui al menjador. Un silenci glaçat impera per la casa. Sols, de tant en tant, sorolla algú que es remou; l’enamorada es sobresalta; sos ulls, a l’aguait, llisquen més que mai per damunt d’unes lletres que no diuen res; el cor li bat amb força. Tant se val! L’estimat no compareix. Qui pot arribar és el desengany, empès pel temps. Però encara no és allí: entre l’esperança que es pon i el desengany que apunta, lluu un crepuscle de dubte consolador. «La cridada a la cita era ella. La cita era al despatx. ¿I si ella es desfeia d’escrúpols i anava allí? Oh, quines cadenes, les convencions socials!… Venir ell?… Potser el xicot no gosava!… Però, si ell no s’atrevia, s’atreviria ella?»

I el temps avança, s’esblaima el dubte, el desengany guaita, els ulls de la noia aparten la mirada d’aquell espectre ferreny. Toquen les dotze. Ella s’aixeca dolorida, plorosa, tota angoixada, no sap si de ràbia o de tristesa; es tanca a la cambra, es fica al llit… Al mateix temps, al Liceu, l’encisada Margarida cau vençuda per l’amor en braços de son seductor, l’Eladi aplaudeix rabiosament aquella diabòlica conjunció de dos esperits candorosos sotmesos a la maldat del dimoni, la Delfineta comença a somiar amb les persistents mirades que des de l’amfiteatre li està clavant tota aquella nit el baró d’Esmalrich, en Rodon i en Foix assaboreixen interiorment els guanys darrers, la Catarina fa un badall de son, i la Pauleta i la Montserrat, fent voleiar els mocadors, exclamen:

—És magnífic!

Sublime!

—Una cosa del cel!

—Oi que sí? Celestial, increïble!

Narcís Oller (1846-1930), La febre d’or (1890-1892), Barcelona, Edicions 62, 2012, cap. VIII, pp. 107-117.

Anuncis