La pena

Keira Knightley en Anna Karenina (Joe Wright, dir.; Seamus McGarvey, fotografia, 2013).

«Millor no fer-se il·lusions, la gent no té res a dir-se, només parlen de les seves pròpies penes. Cadascú a la seva, la terra per a tots. Intenten desempallegar-se’n, de la seva pena, sobre l’altre, al moment de l’amor, però llavors la cosa no funciona i ja poden fer, ja, que la guarden tota sencera, la seva pena, i tornen a començar, i intenten una vegada més endossar-la. “És molt bufona, senyoreta”, diuen. I la vida els agafa de nou, fins a la pròxima que provaran un altre cop la mateixa enganyifa. “És molt bufona, senyoreta!…”

»I, a més a més, vanant-se, entretant, que ho has aconseguit, de desempallegar-te’n, de la pena, però tothom sap molt bé, oi?, que no és pas veritat i que en realitat l’has guardada tota per a tu. Com que en envellir cada vegada et fas lleig i repugnant en aquest joc, ja no la pots ni dissimular, la pena, ni el propi fracàs, acabes tenint-la per tota la cara, aquesta lletja ganyota que necessita vint anys, trenta anys i encara més per pujar finalment des del ventre fins a la cara. És per això que serveix, solament per a això, un home, una ganyota, que necessita tota una vida per confeccionar-se, i encara no sempre arriba a acabar-la, de tan feixuga i complicada com és la ganyota que caldria fer per expressar la seva ànima sencera sense deixar-se’n res.»

Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, p. 296. (labutxaca)