Anotació

Si pot ser…

Caspar David Friedrich - Monk by the Sea

 Caspar David Friedrich (1774-1840), Monk by the Sea.

 

«Sàpigues que hi ha donacions que amaguen caresties, retòriques falses, belles paraules que emmascaren pobres significats, i que, de vegades, l’erudició oculta l’absència de veritables coneixements. Si pot ser, que la teva generositat no encobreixi cap injustícia, que la teva eloqüència no disfressi la simple xerrameca i que la teva ciència no sigui una cortina de fum per tapar la ignorància.»

 

Abdal·lah ibn Almuqaffa (720-757), Ètica i educació per a governants [Alàdab alkabir]. Traducció de l’àrab i introducció de Margarida Castells Criballés. Barcelona: Angle, 2014, p. 138.

 

 

 

Faune mutilat

Caspar David Friedrich (1774-1840), Woman at a Window (1822). Berlin, Alte Nationalgalerie, Staatliche Museen.


la relíquia

     Faune mutilat,
     brollador eixut,
     jardí desolat
     de ma joventut… 

     
     Beneïda l’hora
     que m’ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
     me fa plorar a mi.
     Sembla que era ahir
que dins el misteri de l’ombra florida,
     tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l’aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
     i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles. 

     Ningú sap com era
     que entre l’esponera
     de l’hort senyorívol,
     fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d’antiga olivera.
     Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
     perquè sense ajuda
     poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora,
     i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
     de l’hora encantada. 

     Somni semblaria
     el temps que ha volat
     de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
     quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
      i encara no manca,
     penjat a la branca,
un tros de la corda de l’engronsadora,
     com trista penyora,
 despulla podrida d’un món esbucat… 

     Faune mutilat,
     brollador eixut,
     jardí
     de ma joventut.


Joan Alcover (1854-1926).



Un món sense llibres

Caspar David Friedrich (1774-1840), On a Sailing Ship, 1818-1820. Sant Petersburg, Museu de l’Hermitage.



«Hay quienes no pueden imaginar un mundo sin pájaros, hay quienes no pueden imaginar un mundo sin agua; en lo que a mí se refiere, soy incapaz de imaginar un mundo sin libros. A lo largo de la historia el hombre ha soñado y forjado un sinfín de instrumentos. Ha creado la llave, una barrita de metal que permite que alguien penetre en un vasto palacio. Ha creado la espada y el arado, prolongaciones del brazo del hombre que los usa. Ha creado el libro, que es una extensión secular de su imaginación y, de su memoria. A partir de los vedas y, de las biblias, hemos acogido la noción de libros sagrados. En cierto modo, todo libro lo es. En las páginas iniciales de El Quijote, Cervantes dejó escrito que solía recoger y leer cualquier pedazo de papel impreso que encontraba en la calle.
»Cualquier papel que encierra una palabra es el mensaje que un espíritu humano manda a otro espíritu. Ahora, como siempre, el inestable y precioso mundo puede perderse. Sólo pueden salvarlo los libros, que son la mejor memoría de nuestra especie.
»Hugo escribió que toda biblioteca es un acto de fe; Emerson, que es un gabinete donde se guardan los mejores pensamientos de los mejores; Carlyle, que la mejor universidad de nuestra época la forma una serie de libros. Al sajón y al escandinavo les maravillaron tanto las letras, que les dieron el nombre de runas, es decir, de misterios, de cuchicheos.
»Pese a mis reiterados viajes, soy un modesto Alonso Quijano que no se ha atrevido a ser don Quijote y que sigue tejiendo y destejiendo las mismas fábulas antiguas. No sé si hay otra vida. Si hay otra, deseo que me esperen en su recinto los libros que he leído bajo la luna con las mismas cubiertas y las mismas ilustraciones, quizá con las mismas erratas, y los que me depara aún el futuro.
»De los diversos géneros literarios, el catálogo y la enciclopedia son los que más me placen. No adolecen, por cierto, de vanidad. Son anónimos como las catedrales de piedra y como los generosos jardines.
»No veré, por cierto, los textos que su diligencia ha juntado, pero sé que desde el otro hemisferio me beneficiarán de algún modo y que serán de grata lectura.»
Jorge Luis Borges (1899-1986), «Hay quienes no pueden imaginar un mundo sin pájaros», El País (09-10-1985).


No llegir abans d’haver viscut

Caspar David Friedrich (1774-1840), Posta de sol (Germans), ca. 1835. Sant Petersburg, Museu de l’Hermitage.


«S’hauria de prohibir llegir alguns llibres massa d’hora. Hi passem de costat o a través. I algunes pel·lícules també. S’hi hauria de posar l’etiqueta: no es pot veure o llegir abans d’haver viscut.»
Jean Michel Guenassia (*1950), El club dels optimistes incorregibles (2009), traducció d’Eulàlia Sandaran, Barcelona, Ed. 62, 2010, p. 169.


Seràs…

Caspar David Friedrich (1774-1840), Caminant damunt un mar de boira, 1818. Hamburg, Kunsthalle.



Seràs roure, seràs penya,

seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena

com si fossis condemnat.

Joan Maragall (1860-1911), Visions & Cants, 1900, «El comte Arnau», VI.