Alea

Gianni Berengo Gardin (*1930), Gran Bretagna (1977).

«¿Qui sap com poden caure els daus?»

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, v. 10.295. (Segona part de la tragèdia, acte quart)

No desir tant

Woman nude, 1920.

SPARÇA

No desir tant      del món la senyoria

com lo tieu cors      on vey florir belhesa

ab tal valor,      que notable valia

honrar te vol      per te granda bonesa.

E donchs, si·t play,      sor dolça, consolar

vulhes mon dans      [fes] me vida joyosa,

que nunqua may      res me pot contrestar

si·m val ton pretz,      senyora valarosa.

Joan Basset [c. S. xiv-xv]. Edició Pere Bohigas.

Al cor i al cos

Joaquim Sunyer (1874-56), Nu, Primavera (1919).

Dualitats

Atura-t’hi uns instants, deslliga-te’n del tot

i torna a començar. Ets a la cambra, són

les dues del matí, recordes solament

un gest i uns ulls, que avui se t’han mostrat lleials

i prou. Quin dret —ara et pregunto— t’han donat?

Què te’n vol el desig? Quines promeses

t’ha concedit? I tu, quines li’n fas?

Qui és que enganya a qui? O quin dels dos

abraçarà més fort pitjors delusions?

No hi ha resposta sinó al cor i al cos que us busca.

Salvador Oliva (1978).

La Mosca i el Ferro

Una nena espera l’alliberament d’un familiar seu, un presoner polític, Myanmar [Birmània]. Fotografia: Soe Zeya Tun.

«L’home és més feble que la mosca i més dur que el ferro.»

André Schwarz-Bart (1928-2006), El darrer just (Le Dernier des justes, 1959). Traducció Joan Oliver. Barcelona, Curial, 2012.

Vida

Fotografia: Pierre-Jean Amar.

«De fet, a ningú ens hauria de venir gaire de nou saber que en la nostra vida ha pogut tenir lloc algun esdeveniment, algun fet important, del qual no sabem res: perquè la nostra vida és, en si mateixa i per si mateixa, una cosa de la qual sabem ben poc.»

<span lang="CA" msonormal="" style="barcelona: La Magrana, 2012, p. 26.

<span lang="CA" msonormal="" style="barcelona: La Magrana, 2012, p. 26.

Philip Roth, Em vaig casar amb un comunista [I Married a Communist, 1998]. Traducció de Xavier Pàmies. Barcelona: La Magrana, 2012, p. 26.

Una estrella, dins la nit

Balthus (1908-2001), Alice davant del mirall(1933).

Madu

Madu, en el teu color d’oliva

i en el teu riure net de fel

ara no hi ha dol ni recel,

encar que nedis nua i viva.

Madu, rebenta el fruit de mel

dins la frescor de la geniva,

que no seràs imperativa

amb aquest pubis sense pèl.

Però no vagis refiada

com un punyal indefinit,

com una inútil arracada,

perquè, al moment que et broti el pit

hi haurà una estrella, dins la nit,

que es morirà desesperada.

Vaitapé. Illa de Pora-Pora (Polinèsia), 1937.

Josep M. de Sagarra (1894-1961), Entre l’equador i els tròpics(1937).

Comandante

El difunt president veneçolà Hugo Chávez, enterrat en olor de multituds, en un míting de campanya electoral a Maracaibo, el passat mes de juliol.

«La societat s’acontenta amb ganyotes, es paga del que dóna sense comprovar-ne la veritat; per a ella, el vertader dolor és un espectacle, una mena de gaudi que la disposa a perdonar-ho tot, fins i tot un criminal; en la seva avidesa d’emocions, absol sense criteri el que la fa riure i el que la fa plorar, sense demanar-li explicacions per les seves maneres.»

                                                                                       

Honoré de Balzac (1799-1851), La recerca de l’Absolut [La Recherche de l’Absolu, 1834]. Traducció de Melcior Comes. Muro: Ensiola, 2012, p. 107.

Com la fina petjada

Monjos budistes preguen per les víctimes del terratrèmol i tsunami de l’11 de març de 2011 ala platja de Kitaizumi, Minamisoma, Japó. Fotografia: Yuriko Nakao.

Com la fina petjada

                                                         A Joan Triadú

Com la fina petjada de l’ocell de la neu,

          fonedissa petjada,

com la flor d’ametller, la vida breu

          se l’enduu la ventada.

Aquell nom que l’amant a l’escorça lliurà,

          a l’escorça ferida,

és un signe oblidat que ningú llegirà.

          Es desfà com la vida.

Fugissera petjada de l’ocell a la neu!

          Surt el sol que l’esborra.

A la platja, l’onada —peu de plom, ala lleu—

          colga sorres amb sorra.

Tomàs Garcés (1901-1993), Viatge d’octubre (1955).

Ull

René Magritte (1898-1967), Le faux miroir (El mirall fals, 1928).

El ojo que ves no es

ojo porque tú lo veas;

es ojo porque te ve.

Antonio Machado (1875-1939), «(Proverbios y cantares)»,  Revista de Occidente (set. 1923).

Qui dirà…?

Edgar Degas (1839-1917), Marine, soleil couchant  (1869).

Sonet marí

A Salvador Espriu.

Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses dels confins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d’un altre més endins.

El vent ha deslligat la blanor d’una trava
sobre el frèvol gegant, i un llampeig de dofins
tremola esclat d’espases i argents sobre l’esclava
teulada i fa horitzó dels infinits camins.

Qui dirà d’amargor davant els sols vibrants
i plor segur davant les joies en nuesa
i de negre davant blancs i blaus esclatants?

Qui afirmarà la brega i la lluita constants
en el convit de calma i de dolça peresa,
de batre d’ales d’àngel i d’encís en els cants.

Malta-Alexandria, juny 1933.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938), Nou poemes (1933).