«L’aberració —tota aberració— fa por…»
«Quin gloriós Ruedo Ibérico no hauria escrit don Ramón amb la classe política d’avui, tan afluent de pillets, de subnormals i de tenors?»
«De fet, tots són uns: amb matisos, això sí!»
«Ara prospera l’afició a qualificar d’“inconstitucional” o d’“anticonstitucional” la primera cosa que molesta a la dreta. Paciència!»
«Jo sóc dels que hi creuen: dels que creuen que el paper imprès, a la llarga, té les de guanyar. Diga el que diga McLuhan.»
«Duo si idem dicunt, no est idem. Però encara: una mateix cosa, dita per una mateixa persona en moments distints, ja no és la mateixa cosa.»
«Poques novetats per ací. La més recent és la darrera sessió de circ de l’idiota de Dalí. Diumenge passat donà una conferència en el teatre María Guerrero de Madrid. Fou, és clar, un èxit de públic. La gent va assaltar el teatre, àdhuc per les finestres. Don Salvador Dalí —així l’anomenà el diari parlat de Radio Nacional de España— es va fer esperar més de mitja hora, i el públic s’ho prengué a broma. Varen cantar: «¿Dónde está Dalí, matarile, rile, rile?»; cridaren: «¿Que lo suelten!», «Pero, vamos, don Salvador…», «¡Que hablen los fotógrafos!». Després va sortir l’home i engegà una sèrie de desgavells hilarants. La conferència es titulava, crec, «Picasso y yo». La ressenya que duu la premsa arreplega alguna de les bestieses que digué. Primer féu un paral·lel entre Picasso i ell: «Picasso es español; yo también. Picasso es un genio; yo también. Picasso es comunista; yo tampoco». L’autoqualificació de geni no té importància; entra en la mise en scènedaliniana; el xiste del «yo tampoco», no és gens original (l’eslògan «Franco sí, comunismo no», tenia ja la seua versió irònica «Franco sí, comunismo tampoco»).»
Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.
Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.
Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?
«Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.»
El Sentit de la Paraula 