Anotació

Idem

Canada’s players huddle as they celebrate defeating Sweden in their men’s ice hockey gold medal game at the Sochi 2014 Winter Olympic Games, February 23, 2014. Photo: Mark Blinch.

 

«Duo si idem dicunt, no est idem. Però encara: una mateix cosa, dita per una mateixa persona en moments distints, ja no és la mateixa cosa.»

Joan Fuster (1922-1992), Judicis finals (1960).

 
Anuncis
Anotació

Poques novetats per ací

Salvador Dalí (1904-1989).
 

«Poques novetats per ací. La més recent és la darrera sessió de circ de l’idiota de Dalí. Diumenge passat donà una conferència en el teatre María Guerrero de Madrid. Fou, és clar, un èxit de públic. La gent va assaltar el teatre, àdhuc per les finestres. Don Salvador Dalí —així l’anomenà el diari parlat de Radio Nacional de España— es va fer esperar més de mitja hora, i el públic s’ho prengué a broma. Varen cantar: «¿Dónde está Dalí, matarile, rile, rile?»; cridaren: «¿Que lo suelten!», «Pero, vamos, don Salvador…», «¡Que hablen los fotógrafos!». Després va sortir l’home i engegà una sèrie de desgavells hilarants. La conferència es titulava, crec, «Picasso y yo». La ressenya que duu la premsa arreplega alguna de les bestieses que digué. Primer féu un paral·lel entre Picasso i ell: «Picasso es español; yo también. Picasso es un genio; yo también. Picasso es comunista; yo tampoco». L’autoqualificació de geni no té importància; entra en la mise en scènedaliniana; el xiste del «yo tampoco», no és gens original (l’eslògan «Franco sí, comunismo no», tenia ja la seua versió irònica «Franco sí, comunismo tampoco»).»

De Joan Fuster a Vicenç Riera i Llorca, 16 de novembre de 1951.

Epistolari Joan Fuster- Vicenç Riera Llorca. A cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas. Barcelona: Curial, 1993, pp. 147-148.

Criatura

Susan Eldridge per Dusan Reljin.


Criatura dolcíssima

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!


No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic? 



Lletra: Joan Fuster, Escrit per al silenci (1954). Música: Lluís Llach, Somniem (1979).