Anotació

Quaderns

Man Ray - Meret Oppenheim

Man Ray (1890-1976), Portrait of Meret Oppenheim (Erotique Voilée), 1933.

 

«Feliç aquell que s’aixeca d’hora del banquet de la vida sense haver escurat el vas de vi fins a l’última gota o aquell que no ha llegit la novel·la de la vida fins a la darrera pàgina i és capaç d’acomiadar-se’n abruptament, com ara faig jo del meu Oneguin.»

 

Alexandre S. Puixkin (1799-1837), Eugeni Oneguin (1823-1832). Traducció de Xavier Roca-Ferrer. Barcelona : Columna, 2001, cap. VIII, p. 231.

 

Escoltant

Man Ray (1890-1976), Portrait of Lee Miller – Flying Head, c. 1930.


 «Alguna vegada, quan ara rememoro el passat, veig la meva vida com un llarg discurs que no he parat d’escoltar. La retòrica és original a estones, a estones agradable, a estones buida (el discurs de l’anonimat), a estones obsessiva, a estones pràctica i a estones com la punxada de l’agulla, i l’he sentit d’ençà que tinc memòria: com has de pensar i com no has de pensar; com t’has de comportar i con no t’has de comportar; a qui has de detestar i a qui has d’admirar; a què t’has d’agafar i quan has de fugir; què és apassionant, què és perjudicial, què és lloable, què és superficial, què és escabrós, què és una merda i què has de fer per conservar la puresa d’esperit. Entrar en conversa amb mi no sembla ser un obstacle per a ningú. Això potser es deu al fet que durant anys he anat per la vida amb l’aire del qui necessita que li donin conversa. Sigui pel motiu que sigui, el llibre de la meva vida és un llibre de veus. Quan em faig la pregunta de com he arribat on sóc, la resposta em sorprèn: “Escoltant”.»

Philip Roth, Em vaig casar amb un comunista [I Married a Communist, 1998]. Traducció de Xavier Pàmies. Barcelona: La Magrana, 2012, pp. 273-274.


Poor Yorick!

Man Ray (1890-1976), Noire et blanche (1926).


«Alas, poor Yorick! I knew him, Horatio: a fellow of infinite jest, of most excellent fancy: he hath borne me on his back a thousand times; and now, how abhorred in my imagination it is! my gorge rims at it. Here hung those lips that I have kissed I know not how oft. Where be your gibes now? your gambols? your songs? your flashes of merriment, that were wont to set the table on a roar? Not one now, to mock your own grinning? quite chap-fallen? Now get you to my lady’s chamber, and tell her, let her paint an inch thick, to this favour she must come; make her laugh at that. Prithee, Horatio, tell me one thing.»


William Shakespeare (1564-1616), Hamlet (c. 1600), V, i.

«Ah, pobre Iorick… Jo el vaig conèixer, Horaci. Era un home d’una gràcia infinita, d’una fantasia extraordinària. M’havia dut mil vegades a coll-i-be. I ara, quan hi penso… quin fàstic que em provoca… Em vénen nàusees… Aquí penjaven aquells llavis que jo vaig besar no sé quantes vegades. ¿On són, ara, aquelles gràcies, aquells saltirons, aquelles cançons, aquells acudits que feien cargolar de riure tota la taula? ¿No tens ningú que et rigui les ganyotes, ara? Vés ara a la cambra de la meva dama i digue-li que, per més gruix de pintura que es posi a la cara, acabarà fent aquesta ganya. Fes-la riure explicant-li això. Horaci, digue’m una cosa, t’ho prego.»

William Shakespeare, Hamlet. Traducció de Joan Sallent. Barcelona: Quaderns Crema, 2008, pp. 265-266.


Sunt lacrimae rerum

Man Ray (1890-1976), Tears (1930).


El remordimiento

He cometido el peor de los pecados
que un hombre puede cometer. No he sido
feliz. Que los glaciares del olvido
me arrastren y me pierdan, despiadados.

Mis padres me engendraron para el juego
arriesgado y hermoso de la vida,
para la tierra, el agua, el aire, el fuego.
Los defraudé. No fui feliz. Cumplida

no fue su joven voluntad. Mi mente
se aplicó a las simétricas porfías
del arte, que entreteje naderías.
Me legaron valor. No fui valiente.

No me abandona. Siempre está a mi lado
la sombra de haber sido un desdichado.

Jorge Luis Borges (1899-1986), La moneda de hierro (1975).



Els ideals…

Man Ray (1890-1976), Erotique voilée – Meret Oppenheim, 1933.

«Van anar corrent els darrers anys de la vida de Carlov, del Nabiu Roig, del Soviet Suprem, de la Morsa, que van coincidir amb els espeternecs de finals del segle xx. Era temps de passar comptes. Hores baixes per als idealistes. El gran moment dels llefegues, els tous, els resclosits, els renegats. Amb aquest panorama, Carlov no sabia on posar els peus; una vegada em va dir: “les idees no són només per a la joventut, són també per a la vellesa i fins per després de la mort. Els ideals són una manxa de bicicleta, que insufla aire, és a dir vida, però no només a les rodes, a tota la bicicleta i també al ciclista que hi va a cavall. També a les vores del camí, al paisatge, que s’accelera i brinca. Els somnis que mantenim duren molt més que no pas nosaltres, ja ho veuràs!”»
Ramon Erra (*1966), Escolta, Volòdia! Barcelona: La Magrana, 2010, p. 68.