Makura no Soshi

Katsushika Hokusai (1760-1849), La casa de te de Koishikawa L’endemà de la nevada, xilografia núm. 24 de la sèrie Trenta-sisvistes del Mont Fuji, c. 1830.



a la primavera l’hora que més em plau és l’alba. Els cims de les muntanyes es van retallant de mica en mica a mesura que la llum del sol els il·lumina, i els núvols llargs i prims de color violaci semblen esfilagarsar-s’hi a sobre.
A l’estiu són les nits. I no solament quan brilla la lluna, sinó també les nits fosques, quan les cuquetes de llum volen d’ací d’allà. Fins i tot si plou, que boniques que són les nits d’estiu!
A la tardor adoro els capvespres, quan el sol se’n va a la posta fregant la silueta de les muntanyes i els corbs tornen als nius volant en grups de dos, de tres o de quatre. Però encara m’agraden més els estols d’ànecs silvestres, talment taquetes fosques en un cd llunyà. Quan el sol ha desaparegut, la cançó del vent i el zumzeig dels insectes m’omplen el cor de melangia.
A l’hivern, però, no hi ha res millor que les primeres hores del matí. Resulta meravellós quan ha nevat tota la nit, però també quan el terra és blanc de gebre. O fins i tot quan no hi ha neu ni gebre, i les minyones van d’una cambra a l’altra atiant el foc dels brasers i omplint-los de carbó. Vet aquí el que escau a l’estació del fred! Però quan s’acosta el migdia, per poc que l’aire s’escalfi, ningú no pensa ja a mantenir els brasers encesos, i només hi resten unes quantes piles de cendres blanquinoses i oblidades.

Sei Shonagon, Quadern de capçalera [Makura no Soshi, s. x]. Versió de Xavier Roca-Ferrer. Barcelona, La Magrana, 2007, p. 39.


Anuncis