Marxo a l’exili, lluny de casa.
El cor s’estranya de la poca tristor.
Potser amb Zhuangzi he après a saber d’on sóc:
del meu país, la terra d’enlloc.
No veig al davant els homes del passat
ni veig al darrere els que han d’arribar.
Penso en el cel i la terra que s’estén enllà
i em trobo trist i sol. Una llàgrima cau.
Camino sobre les petjades
que hi ha a la molsa de la sendera.
Núvols blancs als illots de l’estany.
Olor d’herbam de primavera
que encercla la tanca desclosa.
La pluja ha fet més verds els pins.
M’enfilo fins a les fonts del rierol
on hi ha la saviesa i les flors.
Quan arribo davant el mestre,
no recordo què li volia dir.
L’ocellada que s’enlaira
i un núvol solitari sense pressa.
No ens cansem de mirar-nos
la muntanya i jo.
El Sentit de la Paraula 