Anotació

És sols lo començament…

Fabergé_museum_IMG_4284_St._Petersburg,_Russia_(39036213452)

Ous de Pasqua.

The Imperial Coronation egg is a jewelled Fabergé egg made under the supervision of the Russian jeweller Peter Carl Fabergé in 1897 by Fabergé ateliers, Mikhail Perkhin and Henrik Wigstrom. The egg was made to commemorate Tsarina, Empress Alexandra Fyodorovna.

 

 

 

És sols lo començament,
lo que prenies per terme.
L’Univers és infinit,
pertot acaba i comença
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i aon tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera,
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s’hi passeja.

 

Jacint Verdaguer, «Plus Ultra» (fragment) dins Al Cel.

 

 

 

 

 

 

 

 

Feu-me gota d’aigua

Paul Cézanne (1839-1906), The Three Skulls, c. 1900. Detroit, Detroit Institute of Arts, USA.


Sum vermis

Non vivificator e carcere ad athere.
nisi prius moriatur dant vincula pennas
1a Cor., 15, 26 


Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l’abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.
Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s’emporta, o gota d’aigua
de les que el sol sobre l’herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l’escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre:
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d’anar a vostres peus: com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri, 
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari,
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l’asseure’m.
Espina del dolor, vine a punyir-me,
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meus voltants tos llots apila,
misèria, vine’m a portar lo ròssec. 

Vull ser volva de pols de la rodera 
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l’afrau, i de l’afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l’altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa 
serà lo meu tresor, serà l’oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.
Des d’avui colliré los vilipendis 
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore’l lo fossar, torne a la cendra
d’on ha sortit, sum vermis et non homo
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me’l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura, 
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide
per volar-me’n amb Vós a vostra glòria.

Jacint Verdaguer (1845-1902), Flors del Calvari (1896).



Poesia

Carla van de Puttelaar, Cranach Series, 2008.


Vora la mar
Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap a ponent declina
me’n pujo a meditar.
Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
Aixequí tants castells en eixes ribes
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:
poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons;
vaixells que amb veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig;
idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que se’n du amb l’essència
l’emmusteïda flor.
A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
dieu-me, què voldran?
Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?
Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?
                                                            Caldetes, 10 gener 1883
Jacint Verdaguer (1845-1902), Poesia, I. A cura de Joaquim Molas i d’Isidor Cònsul. Barcelona: Proa, 2005, pp. 1.124-1.125 (Flors del Calvari, 1896).






Un tancar i obrir d’ulls

Nova Delhi, Índia. Un venedor dorm al davant d’una botiga tancada. Fotografia: Andrew Caballero-Reynolds/AFP/Getty Images.


És un tancar i obrir d’ull
lo d’aquesta vida humana;
quan s’hi comença la plana
ja s’ha de girar de full.
Jacint Verdaguer (1845-1902), Poesia, I. A cura de Joaquim Molas i d’Isidor Cònsul. Barcelona: Proa, 2005, p. 1.157 (Flors del Calvari(1896), «Flors de Miracruz», xcvii).



Canigó, 125 anys, 125 veus

Mark Rothko (1903-1970), Sense títol, 1952-1953.


Amb son germà, lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l’àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n’entra a l’ermitatge devot de Sant Martí.
Lo Sant, des del cavall, vestit de malla,
encès d’amor, d’un cop d’espasa talla,
per abrigar un pobre, son ribetat mantell;
Gentil, l’aligó tendre, sa armadura
contempla, i, amb coratge que no dura:
—Mon pare —diu—, voldria ser cavaller com ell.
¿No he feta amb vós contra Almanzor la guerra?
M’ha vist l’espatlla l’enemic? La terra
no reguí jo amb sang meva i amb sang de sarraïns?
Per què l’elm i l’escut que a tants donareu,
a mi, a mi sol, fill vostre, me’l negareu?
No infanten ja les mares guerrers i paladins?
—Fill, hereu de ma glòria i mon llinatge,
ta petició m’agrada i ton llenguatge;
demana si a ton oncle li plauen com a mi.
—És hora tanmateix —diu l’altre comte—,
puix no és ja cavaller, que en sia prompte;
que vetlli anit les armes, jo l’en faré al matí.—
Com dintre el rusc murmuriosa abella,
Gentil a orar se queda en la capella,
acompanyat dels comtes, de patges i escuders;
en la tarima de l’altar se postra
contemplant el sant bisbe que s’hi mostra,
que fou abans que bisbe mirall de cavallers.
La llum de l’alba al peu de l’ara el troba
com un colom vestit amb blanca roba,
regalant-se amb l’aroma de cristians consells,
sanitosos consells que, abans de gaire,
com papallones volaran en l’aire;
mes ¡ai!, son cor novici també volant amb ells.
—Per Déu batalla —l’ermità li crida—,
estima son honor més que ta vida,
com ploma ta arma escriga pertot la santa llei;
sies sempre capçal de la ignocència,
si et dobla un vent, que sia el de clemència:
escut sies pel poble i espasa per ton rei.—
Deixa després la blanca vestidura
i li donen a peces l’armadura,
damunt lo camisol lo platejat perpunt,
abriga amb lo capmall sa testa bella,
son cos gallard i fort amb la rodella
que du les Quatre Barres i un sol ixent damunt.

Jacint Verdaguer (1845-1902), Canigó (1886), Cant I, «L’aplec», vv. 1-48.



Projecte «Canigó, 125 veus»:


http://www.canigo125.cat/veus/Canigo_125_veus.html