Foto: Walter Astrada, 2010.
Divisa
Que cap pòsit d’enyor no m’entrebanqui.
Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l’enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l’escandall encalci les estrelles!
Sal oberta i, en reble, cel obert!
Deixar senyal de sal on l’ona manqui
que m’assaoni llengua, nas i orelles!
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Sal que m’embranqui, en temps d’hora batuda,
pel gorg lunar on tota cosa muda!
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l
Que cap pòsit d’enyor no m’entrebanqui.
Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l’enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l’escandall encalci les estrelles!
Sal oberta i, en reble, cel obert!
Deixar senyal de sal on l’ona manqui
que m’assaoni llengua, nas i orelles!
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Sal que m’embranqui, en temps d’hora batuda,
pel gorg lunar on tota cosa muda!
Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998), Sal oberta, 1982.
El Sentit de la Paraula 