Anotació

Badallar

André de Dienes2fg

By André de Dienes.

 

«I ara, als trenta-tres anys, la seva ocupació era badallar, recórrer-se amb els dits llangorosos la cara caiguda per notar-hi i palpar-hi la calavera.»

 

«E agora aos trinta e tres annos a sua occupação era bocejar, correr com os dedos desalentados a face pendida para n’ella palpar e appetecer a caveira.»

 

Eça de Queirós (1845-1900), La ciutat i les serres [A Cidade e as Serras, 1901]. Traducció de Marta Ferré i Antoni Picornell. Pollença: El Gall Editor, 2011, cap. VII, p. 121.

 

 

 

Anuncis
Anotació

Temps

Michael Eastman, Isabella’s Two Chairs, Havana, 1999.

«Per a tot cal tant de temps!…»

«―Tudo leva tanto tempo!… »

Eça de Queirós (1845-1900), La ciutat i les serres [A Cidade e as Serras, 1901]. Traducció de Marta Ferré i Antoni Picornell. Pollença: El Gall Editor, 2011, cap. IX, p. 202.

 
 
 
Anotació

Lia e sorria

L’actriu nord-americana Uma Thurman prenent el sol amb un llibre a les mans.
 

«El front superdiví que havia concebut el món s’aguantava damunt la mà superforta que havia creat el món, i el Creador llegia i somreia.»

«A fronte super-divina que concebera o Mundo pousava sobre a mão super-forte que o Mundo creára―e o Creador lia e sorria. »

Eça de Queirós (1845-1900), La ciutat i les serres [A Cidade e as Serras, 1901]. Traducció de Marta Ferré i Antoni Picornell. Pollença: El Gall Editor, 2011, cap. V, p. 84.

 

Anotació

La nosa de viure!

Fotograma de la pel·lícula Inside Llewyn Davis (2013), d’Ethan Coen, Joel Coen (dirs.), protagonitzada per Oscar Isaac.

 
 

«Cap curiositat o interès no li atreia les mans, enterrades a les butxaques dels pantalons de seda, en una inèrcia de derrota. Anul·lat, badallava amb descoratjada mollor. I res més instructiu i dolorós que aquest suprem home del segle xix, enmig de tots els aparells reforçadors dels seus òrgans i de tots els fils que disciplinaven al seu servei les forces universals, i dels seus trenta mil volums farcits del saber dels segles, clavat, amb les mans derrotades al fons de les butxaques, i expressant, amb la cara i amb la indecisió tova d’un badall, la nosa de viure!»

Eça de Queirós (1845-1900), La ciutat i les serres [A Cidade e as Serras, 1901]. Traducció de Marta Ferré i Antoni Picornell. Pollença: El Gall Editor, 2011, cap. V, p. 95.

 
 
 

Les Lousada!

Arizona Muse i Daphne Groenveld fotografiades per Alasdair McLellan per Self Service, Fall-Winter 2011.

—Senyors! Que Déu ens empari! Vénen les Lousada!
En João Gouveia es va aixecar del canapè d’un bot, com davant d’un perill, i es va tornar a cordar precipitadament el redingot; en Gonçalo, atabalat, va topar amb en Titó i en Barrolo, que reculaven per por que els veiessin a través de les vidrieres amples; fins i tot mossèn Soeiro, prudent, va abandonar el racó on fullejava, amb les ulleres posades, la Gaseta de Porto. I tots, per l’escletxa de les cortines, com soldats a la tronera d’una ciutadella, espiaven la plaça, que el sol de les quatre daurava, per sobre les teulades plenes de molsa de la corderia. De la banda de la Rua das Pegas, les dues germanes Lousada, molt primes, molt desimboltes, totes dues amb mantellines curtes de seda negra i granadura, totes dues amb para-sols descolorits de quadrets, avançaven, projectant sobre la plaça empedrada les seves dues ombres allargades.
Les dues germanes Lousada! Seques, negres i xerraires com cigales, eren a Oliveira, des de feia anys, les fiscalitzadores de totes les vides, les propaladores de totes les maledicències, les teixidores de totes les intrigues. I en tota la dissortada ciutat no hi havia taca, tatxa, tetera esquerdada, cor adolorat, butxaca buida, finestra entreoberta, borró raconer, ombra cantonera, capell estrenat a missa, pastís encomanat a ca les Matildes, que els seus quatre ullets penetrants de color d’atzabeja bruta no descobrissin, i que la seva llengua fluixa, entre les dents separades, no comentés amb malícia cridanera! D’elles provenien totes les cartes anònimes que infestaven el districte; la gent devota considerava com penitències aquelles visites en què elles borinotejaven durant hores, agitant els braços escanyolits; i sempre, per on passaven, quedava bategant una arpada de desconfiança i recel. Però ¿qui gosava refusar les dues germanes Lousada? Eren filles del decrèpit i venerable general Lousada; eren parentes del bisbe; eren poderoses en la poderosa confraria del Senhor dos Passos da Penha. I després d’una castedat tan rígida, tan antiga i tan pansida, de la qual elles s’ufanaven ostentosament, en Marcolino de L’Independentels havia acabat donant el malnom de les dues mil verges.
—No vénen pas! —va vociferar en Titó, amb un alleujament immens.
Al mig de la plaça, efectivament, a tocar de la reixa que envolta l’antic rellotge de sol, les dues germanes, parades, aixecaven el nas, ensumant i espiant la capella de São Mateus, on la campana havia fet un repic de bateig.
—Punyeta, sí que vénen!
Les Lousada, decidides, enfilaven cap al portal de la casa dels Cantons! Aleshores sí que es va desfermar el pànic! Les cames molsudes d’en Barrolo, en la fugida, topaven contra els canteranos i feien trontollar els gerros panxuts de l’Índia. En Gonçalo proposava a crits d’amagar-se al fruiterar. Desconcertat, en Gouveia buscava amb desesperació el seu barret fort. Només en Titó, que no les podia veure i a qui elles anomenaven el Polifem, va sortir amb serenitat, aixoplugant mossèn Soeiro sota el seu braç poderós. I quan ja la colla esfereïda es precipitava contra la cortina, va aparèixer la Gracinha, amb un fresc vestit de setí de color de maduixa, somrient, tota sorpresa, davant d’aquella colla atropellada:
—¿Què passa? ¿Què passa?…
Un clamor ofegat va envoltar la dolça senyora amenaçada:
—Les Lousada!
—Oh!
Fugaçment, en Titó i en João Gouveia van estrènyer-li la mà que ella els allargava inerta, abatuda. La campaneta del portal havia dringat, espantada! I la fila apilotada, on mossèn Soeiro estava emparedat, va tirar cap a la biblioteca, que en Barrolo va tancar amb clau després d’haver dit a la Gracinha amb un crit, com una inspiració:
—Amaga els gots de sangria!
Pobra Gracinha! Atabalada, sense temps per cridar el lacai, va haver de portar fins a una banqueta del corredor, fent un esforç desesperat, aquella plata tan pesant, amb què les Lousada, si l’haguessin descobert, haurien bastit sobre la ciutat, més alta que el campanar de São Mateus, una història esgarrifosa de «bevèrria i borratxera». Tot seguit, esbufegant, va mirar-se un moment el pentinat al mirall. I, dreta com si sortís a l’arena, amb la gosadia senzilla i alegre dels antics Ramires, va esperar l’envestida de les temibles germanes.
José Maria Eça de Queirós(1845-1900), La il·lustre casa dels Ramires [A ilustre casa de Ramires, 1900]. Traducció de Xavier Pàmies. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra/Detino, 2006, pp. 162-165.