Un bruit dont le sens échappe

Marc Chagall (1887-1985), A wheatfield on a summer’s afternoon (1942).

 

«Però el que diu un vell a l’orella dels joves és com el que diuen els joves a l’orella dels vells: un soroll el sentit del qual se’ns escapa.»

«Mais le parler d’un vieillard est dans l’oreille des jeunes gens ce qu’est le parler des jeunes gens dans l’oreille des vieillards, un bruit dont le sens échappe.»

Honoré de Balzac (1799-1851), Un assumpte tenebrós (Une ténébreuse affaire: scénes de la vie politique, 1842). Traducció de Melcior Comes. Muro: Ensiola, 2010, p. 144.

 
 
Anuncis

Temps ha vivia solitari

Marc Chagall (1887-1985), Bella with White Collar (1917).


esmena
 
Temps ha vivia solitari, esquiu;
tot m’era hostil o fred en ma sendera;
parar volia el temps i sa quimera
amb un esclat de mon turment altiu.

Ara, la meva pietat reviu;
la fosca em parla de gentil manera,
i si vaig, alta nit, per la ribera,
em segueixen estels, mirant-se al riu.

Traüt ni solitud no m’acompanya;
sento veus en el cim de la muntanya
i pau dins el brogit de la ciutat.

Sô germà de tothom per mes ferides
i a vora meu es van obrint les vides
il·luminades d’hospitalitat. 

Josep Carner (1884-1970).


Viatges

Marc Chagall, El violinista verd, 1923-1924. Nova York, The Solomon R. Guggenheim Museum.


Ítaca
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”.
Konstantinos P. Kavafis (1863-1933). Traducció Carles Riba.