Anotació

Les “belles maneres”

BRIGITTE BARDOT

Brigitte Bardot by Sam Levin, 1967.

 

«A França la hipocresia s’elabora amb l’educació; és inherent, podríem dir, a la possessió de les “belles maneres” i va gairebé sempre acompanyada d’un vistós color polític o social. Hi ha la hipocresia religiosa, la hipocresia dels principis socials, de la propietat, de la família, del govern i, en els darrers temps, fins i tot ha nascut una nova forma d’hipocresia: la de l’“ordre”. Si no es pot dir d’aquesta nova mena d’hipocresia que sigui una convicció, com a mínim és una bandera entorn de la qual s’aplega una munió de gent que troba gust a demostrar la seva hipocresia d’aquesta manera i no pas d’una altra. Són hipòcrites conscientment, és a dir, saben que ho són i, per sobre de tot, saben que els altres tampoc ho ignoren. A judici del burgès francès, el món no és altra cosa que una immensa escena on té lloc una representació teatral inacabable en la qual un hipòcrita dóna la rèplica a un altre. Aquesta hipocresia és una invitació a la decència, al decòrum, a les polides formes exteriors i, principalment, un fre. No precisament per a aquells que la practiquen a les altures, sinó per a aquells que sense fer-ho s’atrafeguen al fons de l’olla quotidiana. La hipocresia preserva la societat del paroxisme de les passions i constitueix el darrer privilegi d’una limitada minoria. Mentre el desenfrenament de les passions no surti de cercles reduïts i fermament organitzats, no tan sols és innocu, sinó que fins i tot manté i nodreix la tradició de la distinció, la qual desapareixeria sense deixar rastre si no existissin un cert nombre de cabinets particuliers on es conrea a totes hores, independentment del culte de la hipocresia oficial. El desenfrenament, però, comença a ser vertaderament perillós així que es fa assequible a tothom i s’uneix al dret de cadascú de fer efectives les pròpies exigència, i demostrar-ne la legalitat i la naturalitat. Sorgeixen així noves capes socials que aspiren, si no a desbancar completament les velles, almenys a restringir-les en un grau considerable. La demanda de cabinets particuliers augmenta llavors de tal manera que, al capdavall, s’imposa la pregunta: no seria més senzill, en un futur, prescindir-ne? D’aquestes complicacions indesitjades neix la hipocresia sistemàtica de la classe directiva de la societat francesa, que, no acontentant-se amb el terreny dels costum, envaeix el de la legalitat, i, d’un senzill hàbit social, en fa una llei de força coercitiva.

En aquest respecte legal a la hipocresia es basa, amb poques excepcions, tot el teatre francès contemporani. L’heroi de les millors peces dramàtiques franceses, és a dir, d’aquelles que assoleixen l’èxit més delirant precisament per l’extraordinari realisme amb què pinten les vileses humanes, es guarda sempre alguns minuts al final per dissimular tals vileses amb frases ressonants al voltant de la santedat i la dolcesa de la bona gent. Jo pot embrutar Adèle el llit marital en el transcurs de quatre actes sencers, que al cinquè li caldrà declarar, en veu ben alta, que la llar familiar és l’única cosa sagrada i l’únic lloc on la dona francesa pot esperar la felicitat. Pregunteu-vos ara: què faria Adèle, si l’autor es proposés d’allargar el seu drama amb cinc actes més, i podreu respondreu-us, sense por a errar, que en el transcurs dels quatre actes següents Adèle seguirà ofenent el llit marital, i al cinquè tornarà a adreçar-se al públic amb la mateixa declaració. I no és pas una senzilla suposició, no. Només cal traslladar-se del Théâtre Français al Gymnase i d’allà al Vaudeville o bé al Varietés, per persuadir-se que Adèle arreu insulta de la mateixa manera el llit marital i arreu, en acabar, declara que aquell mateix llit és l’únic altar venerable per a una dona francesa. I aquest comportament ha penetrat fins a tal punt en els costums, que ja ningú no és capaç de remarcar que inclou la contradicció més absurda, que la realitat de la vida apareix junta amb la realitat de la hipocresia i que ambdues es donen la mà i es confonen fins a l’extrem que arriba a ser difícil de dir quina d’aquestes dues realitats té més dret a ser reconeguda.»

 

 

Xedrín [Mikhaïl Ievgràfovitx Saltikov] (1826-1889), La família Golovliov [1876]. Traducció original de Francesc Payarols, revisada i actualitzada per Ana Guelbenzu. Barcelona: Marbot, 2014, cap. III, pp. 123-125.

 

 

 

 

Anotació

La Vanité

Brigitte Bardot with French flag 1967. Photo by Sam Levin

 Brigitte Bardot with French flag, 1967. Photo by Sam Levin.

 

«A França, l’atribut més nacional és la vanitat.»

 

« En France, ce qu’il y a de plus national, est la vanité. »

 

 

Honoré de Balzac (1799-1850), El gabinet dels antics [Le Cabinet des Antiques, 1838]. Traducció d’Anna Casassas. Barcelona: Edicions de 1984, 2013, p. 29.

 

 

 

Animal racional

Brigitte Bardot.
«Aquests contrasentits excitaven la curiositat del doctor Torrent i el portaven a creure que en la vida psíquica hi ha més contradiccions que en el funcionament dels òrgans mateixos. S’havia demanat moltes vegades si la matèria no tendeix, almenys en aparença, a una forma o altra de mecanicisme racional i si l’esperit, per contra, no tendeix espontàniament cap a la irracionalitat, el caprici i l’arbitrarietat. Per això el sorprenia sempre que hi pensava —que era bastant sovint— que l’home hagués pogut ésser definit un animal racional. Trobava que aquesta definició era una de les frases més caritatives que l’esperit de generositat havia produït.»
Josep Pla (1897-1981), Nocturn de primavera (1953). Barcelona: Destino, 2006, p. 19.


Anotació

Al punt que hom naix…

Brigitte Bardot.
Al punt que hom naix comença de morir
Al punt que hom naix comença de morir,
e, morint, creix, e creixent, mor tot dia,
que un pauc moment no cessa de far via,
ne per menjar ne jaser ne dormir;
tro per edat mor e descreix a massa
tant que així vai al terme ordenat,
ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat,
mas pus avant del terme null hom passa.
Trop és cert fait que no podem gandir
a la greu mort, e que no hi val metgia,
força ne geny, rictat ne senyoria,
e trop incert lo jorn que deu venir,
com, quant ne on, que tot arnès traspassa;
e no hi té prou castell, mur ne fossat,
e tan lleu pren lo nici co’l senat,
car tots som uns e forjats d’una massa.
Bé sabem tots que hic havem a-z eixir
o tard o breu, e que no hi val mesestria.
Breu és tot cert qui pensar ho sabria,
mas lo foll hom no se’n dóna cosir,
que, remirant sa carn bella e grassa,
e el front polit e lo cos ben tallat,
ha tot lo cor e lo sen aplicat
als faits del món, que per null temps no es lassa.
Si bé volem un petit sovenir
com som tots faits d’àvol marxanteria,
e el sútzeu lloc on la maire ens tenia,
e la viltat de què ens hac a noirir,
e, naixent nós, roman la maire lassa,
e nós, plorant de fort anxietat,
entram al món ple de gran falsedat,
que adés alciu e-z adés nos abraça.
Oh, vell poirit, ¿e què poràs tu dir,
qui et veus nafrat tot jorn de malaltia?
Missatge cert és que la mort t’envia,
e tu no el vols entendre ne-z ausir:
mas, com a porc qui jats dins en la bassa
de fang pudent, tu et bolques en pecat,
disent, tractant, fasent molt mal barat
ab lo cor fals e la mà trop escassa.
De cor preion deuríets advertir
en l’estat d’hom qui tot jorns se canvia,
que el ric és baix, e el baix pren manentia
e el fort és flac, e el flac sap enfortir,
e el jove sa dolor breument l’acaça
e mor tan lleu co’l vell despoderat,
e el vell mesquí fai lleó de son gat,
e pensa pauc en la mort qui el menaça.
Dieus sap per què lleixa mal hom regir,
o foll, o pec, e los bons calumnia,
que tal és bo, com no té gran batllia,
que és fer e mal, si ho pot aconseguir,
e tal humil quan és monge de Graça,
que és ergullós, quan ha gran dignitat;
e tal regeix una gran ciutat,
fóra millor a porquer a Terrassa.
Qui bé volgués a Dieu en grat servir
e-z en est món passar ab alegria,
tot son voler a Dieu lleixar deuria
e no pas Dieu a son vol convertir:
car Dieus sap mills a qui es tany colp de maça
per acabar, o qui tenir plagat
per esprovar o fer sa volentat
d’açò del sieu, e que és raisó que es faça.
Tornada
Del Paire Sant hai ausit, quan traspassa
d’aicest exil el Juí destinat,
que dits: «!Er fos ieu un bover estat,
que honor del món a pecats embarassa¡»
Endreça
Eu, Peires March, preguí Dieu que a lui plaça
donar-me cor e voler esforçat,
que-z ab plaser prenda l’adversitat
e sens ergull lo bé qui breument passa.

Pere March (c. 1336/1338-1413)




Chi è questa che vèn, ch’ogn’om la mira

Brigitte Bardot, 1958.



Qui és la que ara ve, que tothom mira,
que, de claror, l’aire fa tremolar
i amb ella porta Amor, tant, que parlar
ningú no pot, però tothom sospira?

Déu, i què sembla quan els seus ulls gira!
Ho digui Amor, que jo no ho sé contar:
amb tanta humilitat la dona va
que a tot, pel seu contrast, jo li dic ira.

No és pot contar la seva captinença,
que s’inclina al seu pas tota virtut
i la beutat com a dea la mostra.

Mai no ha pujat tan alta la ment nostra
i mai no ens ha tocat tanta salut
com en fer d’ella clara coneixença.

Guido Cavalcanti, Poesia italiana. Antologia del seglexii al xix. A cura de Narcís Comadira, Barcelona, Edicions 62 i La Caixa, 1985, p. 42.


Chi è questa che vèn, ch’ogn’om la mira,
che fa tremar di chiaritate l’âre
e mena seco Amor, sì che parlare
null’ omo pote, ma ciascun sospira?

O Deo, che sembra quando li occhi gira,
dical’ Amor, ch’i’ nol savria contare:
cotanto d’umiltà donna mi pare,
ch’ogn’altra ver’ di lei i’ la chiam’ ira.

Non si poria contar la sua piagenza,
ch’a le’ s’inchin’ ogni gentil vertute,
e la beltate per sua dea la mostra.

Non fu sì alta già la mente nostra
e non si pose ’n noi tanta salute,
che propiamente n’aviàn conoscenza.


Guido Cavalcanti(c. 12581300), Rime, IV.