Al punt que hom naix comença de morir,
e, morint, creix, e creixent, mor tot dia,
que un pauc moment no cessa de far via,
ne per menjar ne jaser ne dormir;
tro per edat mor e descreix a massa
tant que així vai al terme ordenat,
ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat,
mas pus avant del terme null hom passa.
Trop és cert fait que no podem gandir
a la greu mort, e que no hi val metgia,
força ne geny, rictat ne senyoria,
e trop incert lo jorn que deu venir,
com, quant ne on, que tot arnès traspassa;
e no hi té prou castell, mur ne fossat,
e tan lleu pren lo nici co’l senat,
car tots som uns e forjats d’una massa.
Bé sabem tots que hic havem a-z eixir
o tard o breu, e que no hi val mesestria.
Breu és tot cert qui pensar ho sabria,
mas lo foll hom no se’n dóna cosir,
que, remirant sa carn bella e grassa,
e el front polit e lo cos ben tallat,
ha tot lo cor e lo sen aplicat
als faits del món, que per null temps no es lassa.
Si bé volem un petit sovenir
com som tots faits d’àvol marxanteria,
e el sútzeu lloc on la maire ens tenia,
e la viltat de què ens hac a noirir,
e, naixent nós, roman la maire lassa,
e nós, plorant de fort anxietat,
entram al món ple de gran falsedat,
que adés alciu e-z adés nos abraça.
Oh, vell poirit, ¿e què poràs tu dir,
qui et veus nafrat tot jorn de malaltia?
Missatge cert és que la mort t’envia,
e tu no el vols entendre ne-z ausir:
mas, com a porc qui jats dins en la bassa
de fang pudent, tu et bolques en pecat,
disent, tractant, fasent molt mal barat
ab lo cor fals e la mà trop escassa.
De cor preion deuríets advertir
en l’estat d’hom qui tot jorns se canvia,
que el ric és baix, e el baix pren manentia
e el fort és flac, e el flac sap enfortir,
e el jove sa dolor breument l’acaça
e mor tan lleu co’l vell despoderat,
e el vell mesquí fai lleó de son gat,
e pensa pauc en la mort qui el menaça.
Dieus sap per què lleixa mal hom regir,
o foll, o pec, e los bons calumnia,
que tal és bo, com no té gran batllia,
que és fer e mal, si ho pot aconseguir,
e tal humil quan és monge de Graça,
que és ergullós, quan ha gran dignitat;
e tal regeix una gran ciutat,
fóra millor a porquer a Terrassa.
Qui bé volgués a Dieu en grat servir
e-z en est món passar ab alegria,
tot son voler a Dieu lleixar deuria
e no pas Dieu a son vol convertir:
car Dieus sap mills a qui es tany colp de maça
per acabar, o qui tenir plagat
per esprovar o fer sa volentat
d’açò del sieu, e que és raisó que es faça.
Tornada
Del Paire Sant hai ausit, quan traspassa
d’aicest exil el Juí destinat,
que dits: «!Er fos ieu un bover estat,
que honor del món a pecats embarassa¡»
Endreça
Eu, Peires March, preguí Dieu que a lui plaça
donar-me cor e voler esforçat,
que-z ab plaser prenda l’adversitat
e sens ergull lo bé qui breument passa.
El Sentit de la Paraula 