Érem somni de tots

Bettina Rheims, I.N.R.I. (1999)

PASSÀVEM PER CORRIOLS NOCTURNS AMB GAVETES AL CAP CURULLES D’INÚTILS CIMENTS. ENS MIRÀVEM I NO ENS CONEIXÍEM. ELLES TAMBÉ HI EREN, AL PEU DE LES FONTS ESTRONCADES.

Delejàvem la mort per fosques travesseres
Amb els braços alçats. I dèiem: —Tu, ¿qui ets?
¿I aquell?— Puix que érem molts, moreus, hi érem tots.
Mireu: elles també, opulentament nues,
Amb els braços enlaire, i moreues, al caire
Dels abismes vesprals, en errívols trencalls,
Collint de l’Arbre Intacte el fruit iridescent,
O amb frèjols fils de nit teixint malla secreta. 

Delejàvem la mort per burgs arborescents. 

Érem cors calcinats a l’octubrer viratge
Que arribàvem, vençuts, als suburbis tardans;
Gustàvem, barbullents, els beuratges novells
I ens vèiem transparents, i, torbats, ens miràvem
Quan l’or dels àlbers mor i neixen les estrelles.
Ens escoltàvem, sords al bleix dels blats, plaent,
Ensumàvem les pells i ens tocàvem, carnals
Vora els frèvols mallols d’una mar que fumeja.

Delejàvem l’amor en els molls clandestins. 

Delejàvem fondals amb aigualls i fullaca
I planyívoles fonts en nocturns santmarçals,
Braços enlaire. I dèiem: —Tu, ¿qui ets? ¿I aquell?—
(L’espantall de cad’u a la plaça sense armes,
Bouers d’ull avetós plantats a la carena
Per senyalar el camí d’impúbers penitents,
Anònims ceretans amb fòssils a les mans
Inscrits, elles també!, als almanacs de pedra.) 

Delejàvem la mar, i érem troncs i érem brancs. 

Érem tots, braç alçat, herois sense llegenda,
Matinada i crepuscle del dia indistint.
Caminàvem balmats; ens aturàvem, erts,
Reculàvem: —¿I tu? ¿I aquells? ¿I qui són elles?—
(Vessàvem olis purs als patis mil·lenaris.)
En la gran nit comuna érem somni de tots:
Ombres d’ombres en creu —murmuris convergents!—
Damunt un mur de mar sense fossats ni portes. 

Delejàvem plegats pels rocs del Cap de Creus. 

  

                                                                                 Port Lligat, 1933 

J. V. Foix (1893-1987), Les irreals omegues (1949). Edició de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1987, IV, pp. 27-31. (Obra poètica, IV)

Palmira

Scarlett Johansson.

 

EN CREIXELLS I JO ESTABLÍEM, HORA FOSCANT, L’OROGRAFIA D’IMAGINARIS PLANETES DESPRÉS D’HAVER DISCUTIT LA CRONOLOGIA DELS «DIÀLEGS» DE PLATÓ, EN ENGEGAR LA MOTO PER TORNAR A CASA, VA ARRIBAR LA PALMIRA AMB UN EXTRAVAGANT VESTIT DE VELLUT CARMESÍ, I PER FALSOS CORRIOLS I PONTS LLEVADISSOS SE’M VA ENDUR AL BALL.

 

(A la vaga pineda ofegàvem el goig,

Matinaven els folcs a l’esblaimada coma;

I fórem U, Alba i Nit en un crit:

Oh immortals defallences!)

Adéu, trofeus d’Aiax i els peristils airívols

Que esbossa en ulls recents el Migdia Suprem;

Els àugurs emergents entre signes i símbols

A l’arxipèlag càlid de les Formes

—Llum enumerativa als elisis florents

A la faç secular dels navegants immòbils—.

Adéu el roc cabdal; a l’ogiva frondosa

Dels temples freturants al peu de les cascades

Amb déus dements als altars dissidents;

El Crist Imperial coronat de gaubances

A l’àpex fulgurant del sínode dels cors;

Els clams guerrers, a mig coll, a toc d’alba,

Els crits vesprals darrere les muralles,

L’aiguabarreig dels mars a l’ultrason, adéu!

Hora foscant t’acostes, oh deessa!,

Amb fressa d’aigua als clots dels horts desemparats

I clarors indulgents de murtra, rosa i heura

Als ulls seglars, a la ment eviterna.

¿A quin mar primicer i aurora inicial

—Pures blavors, esbós del pur atzur—

Alga i corall junyidors, i l’escuma

Reflectint, insegura, els secrets submarins,

Van ordenar ta Immortal Estructura?

(¿Quin fals iniciat, entre espadats i gruta,

Cremava focs pertot i t’ullprenia?

—Oh dia advers, ginestes del crepuscle!—)

¿Quin mòrbid beduí camacurt i pelós,

Ment sense esment amb els cinc senys en flama,

Exaltà el Cos Perfet més enllà de la Idea

I en son grosser petjà l’àcid llindar

On, delirant, abolia els epílegs?

(¿A quina vella jungla omples els ulls

De llum elemental i oratges primitius,

Pluges i rous i sediments lacustres?)

O dia exclòs, oh recs brogents!

                                                             Palmira:

¿Hem de cedir tots dos al plor de la Sibil·la?

Pengem llunes als tells! Besem polsim de boques!

Amaguem pels erols dels masos embruixats

Els olius i els fumalls, les brees delatores!

Esbaldim cos i vesta al broll de les salines,

Plantem llitera i tenda als planell petrolífers!

(Desem al sostremort les doctes partitures,

Escoltem, moridors, les daurades remors

Dels antics oceans a les fràgils conquilles,

Salpem dels ports extrems cap al Nocturn Triangle!)

Petjarem els sorrals dins els amples parpelles

D’un son confús, darrere els farallons

On l’ombrívol ponent projecta amb falsa llum pèrfides fites,

Sense flors, ni botí, ni motors bategants en màquines alades.

Oh impur perfet! Únic mancat! Falsa Diana!:

A l’encís conjugat dels astres infal·libles:

Despullem, conjurats, la pròpia nuesa.

Setembre, 1934

J. V. Foix (1893-1987), Les irreals omegues (1949). Edició de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1987, II, pp. 15-19. (Obra poètica, IV)