Finché c’è morte c’è esperanza

Naipes Heraclio Fournier, rei de Bastos.


«S’aixecà d’una revolada i passà a l’habitació del costat. De l’església major arribaven campanades tètriques: tocaven a morts. Algú havia finat a Donnafugata, algun cos fatigat que no havia pogut resistir el gran dol de l’estiu sicilià i s’havia quedat sense forces per esperar la pluja. “Quina sort”, pensà el príncep mentre s’aplicava loció a les patilles. “Quina sort que té, que filles, dots i carreres polítiques ja no li fan ni fred ni calor”. Tan efímera identificació amb un difunt inconegut fou suficient per calmar-lo. “Mentre hi ha mort hi ha esperança”, es digué; i tot seguit se sentí ridícul per haver-se abandonat a un estat tan depressiu només perquè una seva filla es volia casar. “Ce sont leurs affaires, après tout”, pensà en francès, tal com feia sempre quan volia donar un toc murri a les seves cogitacions. S’assegué en una butaca i s’endormiscà.»
Tomasi di Lampedusa (1896-1957), El Gattopardo (Il Gattopardo, 1957). Traducció de Pau Vidal. Barcelona, Proa, 2009, p. 118. (segona part)



Anuncis