Anotació

La realitat imperfecta

Marià Fortuny (1838-1874), Il contino (1861). Aquarel·la sobre paper, 56,3 x 39 cm. MNAC – Museu Nacional d’Art de Catalunya.

 

«Hom es perdria entre principis purs; val més situar-se en la realitat imperfecta i pensar que només hi ha situacions i possibilitats individuals, i que en totes i segons totes, es pot contribuir a salvar els principis.»

Carles Riba (1893-1959), De casa a casa. Tria de cartes. A cura de Carles Jordi Guardiola. Barcelona: Ed. 62, 2007, carta a Armand Obiols (26-iii-1943), p. 206.

 

 
Anuncis

Tedi

Marià Fortuny (1838-1874), Els fills del pintor, Maria Lluïsa i Marià, al saló japonès, 1874. Madrid, Museo del Prado.



Una estranya contradicció. Tothom diu que la vida és curta, breu, que dura un instant, però tothom afirma que s’avorreix, que no sap què fer ni com passar el temps i sembla fatigada d’haver de fer tots els papers de l’auca per matar l’estona.

Josep Pla (1897-1981), El quadern gris (1966), 14 de març de 1919.




M’exalta el nou i m’enamora el vell

Marià Fortuny (1838-1874), Àrab davant d’un tapís, 1873. 
Se subhasta a la seu londinenca de Sothby’s el proper 18 de maig de 2011.


Em plau d’atzar, d’errar per les muralles
Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic, i a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,
L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.
J. V. Foix (1893-1987), Sol, i de dol, 1947.