La mandra, això és gairebé tan fort com la vida

Mitchell Kanashkevich, The Traveller, Dwarka, India, 2007.

«Tot perorant així entre el postís i el convencional no podia deixar de percebre més netament encara altres raons, a més del paludisme, de la depressió física i moral que m’aclaparava. Es tractava, a més, d’un canvi de costums, calia que aprengués una altra vegada a reconèixer cares noves en un medi nou, altres maneres de parlar i de mentir. La mandra, això és gairebé tan fort com la vida. La banalitat de la nova farsa que cal representar t’aplana i, fet i fet, et cal encara més covardia que coratge per tornar a començar. És això l’exili, l’estranger, aquesta inexorable observació de l’existència tal com és realment durant les llargues hores lúcides, excepcionals en la trama del temps humà, en què els costums delpaís precedent t’abandonen, sense que les altres, les noves, t’hagin encara idiotitzat suficientment.

»Tot en aquests moments corre a afegir-se a la teva immunda angoixa per forçar-te, dèbil, a discernir les coses, la gent i l’esdevenidor tal com són, és a dir, esquelets, res de res, que tot i així caldrà amar, estimar, defensar, animar com si existissin.

»Un altre país, una altra gent al voltant teu, agitada d’una manera una mica estranya, algunes petites vanitats de menys, dissipades, algun orgull que ja no troba la seva raó, la seva mentida, el seu eco familiar, i no cal res més, el cap et roda, i el dubte t’atreu, i l’infinit s’obre només per a tu, un ridícul i petit infinit i hi caus dintre… 

»Viatge és la recerca d’aquest no res, d’aquest petit vertigen per a carallots…»

Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, p. 221. (labutxaca)