L’ocellada que s’enlaira
i un núvol solitari sense pressa.
No ens cansem de mirar-nos
la muntanya i jo.
«Una idea càlida pot assolellar un dia sencer.»
David, frèvol minyó que no s’adonade la seva absoluta inanitat,s’acara amb un gengat armat i cuirassat,només amb una fona.Creguem-ho? Va! Potser és veritat.Branda la fona i comença el combat.El còdol brunz i colpeix l’adversarial mig del front sumari:sobtadament l’abat.Creguem-ho? Va! Potser és veritat.David ver el jagut es precipita—botxí amateur i mal soldat—i amb l’espasa enemiga decapitaGoliat, Goliat!Creguem-ho? Va! Potser és veritat.David jove pastor, bell a la vista,esdevé rei i poeta i arpistai en tot aconsegueix suprema qualitat.Creguem-ho? Va! Potser és veritat.
El bou pesant, veient la gentque tantes coses oferia,diu que volia fer un presental dolç Infant de l’Establia.I quan minvà una mica el fred—que l’Infantó ja no plorava—sortí amb pas lent, dins l’aire net,sota la nit florida i blava.Per donar a Déu, pobre i humildamunt la palla gloriosa,vol abastar algun flam gentilde l’estelada tremolosa.Va caminar per fondes vallsi resseguia la carena.Sent el clarí de tots els galls,però ja du la rica ofrena.Saltant de goig i bruelant,el bou baixà de la muntanya,i s’oferia al dolç Infantamb una estrella a cada banya.
Com un lliri entre cards,
així la meva amiga entre les noies.
sicut lilium inter spinas
sic amica mea inter filias
«Era un trasbals com el que van causar a Colom les primeres algues que va veure surant al mar: una petitesa sense importància que suggereix la possibilitat de la grandesa més inimaginable.»
«The disturbance was as the first floating weed to Columbus —the contemptibly little suggesting possibilities of the infinitely great.»
«Tothom sap que la moderació és una virtut més difícil que l’abstinència.»
«Everybody knows that temperance is a more difficult virtue than abstinence.»
No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà…
Gotes de pluja, gardènia que es bada…
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d’aigua en els vidres quiets…
No sents, cor meu, quina pau més divina?¿No sents, cor meu, que la pena se’n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna…
No sents, cor meu, que la pena se’n va?No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
«—Tenim moltes coses en comú, com ara… Moltes coses.»
«Si xoquen un llibre i un cap i sona buit, ¿sempre és culpa del llibre?»
El Sentit de la Paraula 