Parlo de…


Frederic II (1194-1250), De Arte Venandi cum Avibus, c. 1240. Roma, Biblioteca Vaticana.

Parlo d’un riu mític i remorós
Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo —Virgili amic— de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l’aigua en el record.

Gerard Vergés (Tortosa, 1931), Long play per a una ànima trista (1986).

Johann Sebastian Bach (1685-1750), Suite per a orquestra núm. 3 en re major, air (BWV 1068).


Anuncis

Mt 27,46

Francisco de Zurbarán (1598-1664), Jesús crucificat expirant. Sevilla, Museo de Bellas Artes.


«Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?»
My God, my God, why have you forsaken me?
Mon Dieu, mon Dieu, pourquoi m’as-tu abandonné?
Mein Gott, mein Gott, warum hast du mich verlassen?
Dio mio, Dio mio, perché mi hai abbandonato?
Dios mío, Dios mío, ¿por qué me has desamparado?
Deus meus Deus meus ut quid dereliquisti me.
θεέ μου θεέ μου, νατί με γκατέλιπες;
אלי אלי למה שבקתני ותרגומו אלי אלי למה עזבתני׃