Interstice by Marie Benattar.
5 de novembre
En record d’un dissabte de 2005,
la nit que les vides de la Nuri i en Javier es troben,
la nit que la vida d’en Miquel es comença a dibuixar.
De fruites, de llimones, de miralls,
un mercat, nit de bolo, l’avantsala,
aliè tothom al gran foc d’encenalls,
que s’acosta, la vida us el regala.
València, un workcenter, és dissabte,
més enllà, ja es preparen cent becades,
auguris de nit gran, la nit del rapte,
un novembre invocat tantes vegades.
Bufa un vent gelat, és tot negre a fora,
de lluny es veu com brilla la Petxina,
el gran xef marca el ball dels blancs, és l’hora
de l’espectacle, estricta disciplina.
Solemnes, de gala, cent comensals
distrets ignoren la festa, l’essència,
il·lusos se senten els principals
però de cop se’n percep la presència.
I és que, inesperada, entre la gent,
hi ha la convidada més selecta,
nit d’estrelles, no pas del firmament,
hi ve la Sort, n’és filla predilecta.
Perquè ella ho vol, avui ho sabem prou,
en acabat el sopar memorable,
mou els fils, dues vides, destí nou,
i obrim un màgnum rosat perdurable.
Conscient, segura que no s’equivoca,
disposa, altera, tots els elements,
és la Sort generosa qui els convoca,
tenen tots dos la fusta dels valents.
Perquè ella ho vol, avui ho sabem bé,
a punt de reprendre el camí fressat
ens fa recular, cap taxi al carrer,
ells dos es troben, es miren, l’esclat.
Carme Salinas
El Sentit de la Paraula 