Mamuts

Margaret Bourke-White (1904-1971), Mohandas Gandhi (1946).

«Naixem i morim sols, i també vivim sols. Però les experiències serioses de la solitud dels altres, formalitzades, és a dir, convertides en literatura, convertides en poemes, ens fan companyia.»


Narcís Comadira, Marques de foc. Els poemes i els dies. Badalona: Ara Llibres, 2012, p. 231.



Entre mi mateix tot pensiu

Henri Matisse (1869-1954), Nude Study in Blue (c. 1899-1900). Londres, Tate Gallery.


Ègloga

Queia un ruixim de lluna clara
que enlluentia l’atzavara;


jo em passejava vora el riu,

entre mi mateix tot pensiu.

Cada casal, ben cluc, dormia.
¿Per a qui mai defalliria

la primavera, mig planyent
de tant de dolç decandiment,

si la nit era despoblada?
De sobte, en una recolzada,


veig  com tremola un cos tot blanc
i ho mira algú sobre el barranc.


Infla l’oreig, infla i encisa
d’una donzella la camisa
penjada entremig d’uns clavells
i una gran marialluïsa.
I al tros quiet, d’amor en frisa
en son capell i penjarells
un espantall per als ocells.

Josep Carner (1884-1970). Poesia. Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 538 [La primavera al poblet, 1935].




Luard

Gianni Berengo Gardin, Al lido (1959).


Balada de Luard, el mariner
Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s’escapen, vironeres,
d’un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d’ulleres,
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d’esquer,
peus seguidors de totes les tasqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard, el mariner!
Més sec que el boll, més pobre que una rata,
entre els xiulets i les cançons s’esmuny;
si peta la batussa i la bravata,
no correrà molt lluny;
li fan por el ganivet i el cop de puny;
més avesat a somniar i a riure,
no està per fressa el mariner Luard,
i si li deixen una bóta lliure,
per ell no es fa mai tard.
Si el cor de les misèries se li estripa,
amb un traguet ja ha posat oli al llum;
grata amb les ungles un rebrec de pipa,
que és sutja i queixalades i ferum,
i va xuclant el fum!
Tot aclofat en el seient de boga,
palpa les cartes amb els cinc sentits:
el rei, i l’as, i el cavall i la groga
li fugen dels dits;
i dringa el coure en els taulells podrits.
Amunt, Luard! La sort és rosai grisa;
ja en tens per una veta del calçat
o un pedaç de camisa!
Luard, ara has perdut i ara has guanyat!
I si les peces són de migra o d’upa,
Luard, sempre fa un sol entrellucat;
i després que estossega i que xarrupa,
diu cargolant les cartes amb la mà:
Sí, mira! Va com va!…
Luard, vinga a buidar un sac de mentides,
de colors blaumarins i virolats,
de cares amb cent ulls i pells humides,
i fets desllorigats;
i se l’escolten tots bocabadats.
Conta un calvari d’escorpins i penes
fonedisses delgreix,
i perla delpit de les sirenes
i aquells misteris platejats del peix.
De tot l’encís ell va tastant les vores;
per dir-ne moltes no té el bec covard,
i l’aiguardent va amorosint les hores,
i no hi ha orellafart,
per parar oïda al mariner Luard.
Quan s’ha desfet el feix de nuvolades,
i encar tremola esfereït al cel,
un tall de lluna amb dotze queixalades,
mig blanc d’angúnia i mig daurat de mel,
Luard, desfent el tel
de la taverna, que el sentit li esborra,
camina cap al mar un si és badoc,
s’estira com un gos damunt la sorra
i canta una tonada a poc a poc…
Diucoses dolces de Mariagneta,
coses coents d’un rei i un bordegàs,
i una cançó de xiscles d’oreneta,
de rems d’argent i veles de domàs,
amb una veu de nas.
I avui tot ple d’unes mentides vives,
per sempre s’ha adormit a dins del port;
els llavis i les dents i les genives
d’una dona de mar blanca de cor,
li han endolcit les hores de la mort!
Els pescadors l’han dut sota una vela,
amb un aire sorrut i compungit;
li han clos aquelles nines de mostela
i li han creuat les mans damunt del pit…
Demà tota la joia serà muda,
hi haurà una mica de llebeig covard,
i un gustet amargant a la beguda,
i un plor de campaneta cap al tard,
pel mariner Luard.

Josep M. de Sagarra (1894-1961), Cançons de rem i de vela (1923).



Les presons del pensament

Fotografia: Pedro Saudek.


Nu

Una immòbil bellesa alaba
l’àgil fatiga resplendent
de l’assalt d’un profús argent
que, només presagi, ja acaba,
quan un poder avar, mirall
d’una llum passada i futura
i present, cisellada, atura
ales de prodigi i estrall
i allibera la carn trement
de les presons delpensament.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938), Imitació del foc (1938).



L’intérêt de la lecture, magique comme un profond sommeil

Jordi Alcaraz, Procés per a escriure una novel·la(2001).


«[…] l’intérêt de la lecture, magique comme un profond sommeil, avait donné le change à mes oreilles hallucinées et effacé la cloche d’or sur la surface azurée du silence.»
«[…] l’interès per la lectura, màgica com un somni profund, havia enganyat la meva oïda al·lucinada i esborrat la campana d’or sobre la superfície atzurada del silenci.»
Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 113. (Combray II)


I tan bé que està…!

Brassaï (1899-1984), Dalí (1955).


«[Pompeu Crehuet] Diu que l’Albert Llanas, home cruel, solia col·locar-se al costat dels qui estrenaven i a cada acudit que feia figa els tocava amicalment l’esquena i amb expressió falsament condolguda els anava dient: “I no volen riure els fills de puta! I tan bé que està…! Però té, no volen riure…!”»


Carles Soldevila (1892-1967), Del llum de gas al llum elèctric (1951). Barcelona: Empúries, 2002, p. 203.