Mamuts

Margaret Bourke-White (1904-1971), Mohandas Gandhi (1946).

«Naixem i morim sols, i també vivim sols. Però les experiències serioses de la solitud dels altres, formalitzades, és a dir, convertides en literatura, convertides en poemes, ens fan companyia.»


Narcís Comadira, Marques de foc. Els poemes i els dies. Badalona: Ara Llibres, 2012, p. 231.



Entre mi mateix tot pensiu

Henri Matisse (1869-1954), Nude Study in Blue (c. 1899-1900). Londres, Tate Gallery.


Ègloga

Queia un ruixim de lluna clara
que enlluentia l’atzavara;


jo em passejava vora el riu,

entre mi mateix tot pensiu.

Cada casal, ben cluc, dormia.
¿Per a qui mai defalliria

la primavera, mig planyent
de tant de dolç decandiment,

si la nit era despoblada?
De sobte, en una recolzada,


veig  com tremola un cos tot blanc
i ho mira algú sobre el barranc.


Infla l’oreig, infla i encisa
d’una donzella la camisa
penjada entremig d’uns clavells
i una gran marialluïsa.
I al tros quiet, d’amor en frisa
en son capell i penjarells
un espantall per als ocells.

Josep Carner (1884-1970). Poesia. Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 538 [La primavera al poblet, 1935].




Luard

Gianni Berengo Gardin, Al lido (1959).


Balada de Luard, el mariner
Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s’escapen, vironeres,
d’un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d’ulleres,
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d’esquer,
peus seguidors de totes les tasqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard, el mariner!
Més sec que el boll, més pobre que una rata,
entre els xiulets i les cançons s’esmuny;
si peta la batussa i la bravata,
no correrà molt lluny;
li fan por el ganivet i el cop de puny;
més avesat a somniar i a riure,
no està per fressa el mariner Luard,
i si li deixen una bóta lliure,
per ell no es fa mai tard.
Si el cor de les misèries se li estripa,
amb un traguet ja ha posat oli al llum;
grata amb les ungles un rebrec de pipa,
que és sutja i queixalades i ferum,
i va xuclant el fum!
Tot aclofat en el seient de boga,
palpa les cartes amb els cinc sentits:
el rei, i l’as, i el cavall i la groga
li fugen dels dits;
i dringa el coure en els taulells podrits.
Amunt, Luard! La sort és rosai grisa;
ja en tens per una veta del calçat
o un pedaç de camisa!
Luard, ara has perdut i ara has guanyat!
I si les peces són de migra o d’upa,
Luard, sempre fa un sol entrellucat;
i després que estossega i que xarrupa,
diu cargolant les cartes amb la mà:
Sí, mira! Va com va!…
Luard, vinga a buidar un sac de mentides,
de colors blaumarins i virolats,
de cares amb cent ulls i pells humides,
i fets desllorigats;
i se l’escolten tots bocabadats.
Conta un calvari d’escorpins i penes
fonedisses delgreix,
i perla delpit de les sirenes
i aquells misteris platejats del peix.
De tot l’encís ell va tastant les vores;
per dir-ne moltes no té el bec covard,
i l’aiguardent va amorosint les hores,
i no hi ha orellafart,
per parar oïda al mariner Luard.
Quan s’ha desfet el feix de nuvolades,
i encar tremola esfereït al cel,
un tall de lluna amb dotze queixalades,
mig blanc d’angúnia i mig daurat de mel,
Luard, desfent el tel
de la taverna, que el sentit li esborra,
camina cap al mar un si és badoc,
s’estira com un gos damunt la sorra
i canta una tonada a poc a poc…
Diucoses dolces de Mariagneta,
coses coents d’un rei i un bordegàs,
i una cançó de xiscles d’oreneta,
de rems d’argent i veles de domàs,
amb una veu de nas.
I avui tot ple d’unes mentides vives,
per sempre s’ha adormit a dins del port;
els llavis i les dents i les genives
d’una dona de mar blanca de cor,
li han endolcit les hores de la mort!
Els pescadors l’han dut sota una vela,
amb un aire sorrut i compungit;
li han clos aquelles nines de mostela
i li han creuat les mans damunt del pit…
Demà tota la joia serà muda,
hi haurà una mica de llebeig covard,
i un gustet amargant a la beguda,
i un plor de campaneta cap al tard,
pel mariner Luard.

Josep M. de Sagarra (1894-1961), Cançons de rem i de vela (1923).



Les presons del pensament

Fotografia: Pedro Saudek.


Nu

Una immòbil bellesa alaba
l’àgil fatiga resplendent
de l’assalt d’un profús argent
que, només presagi, ja acaba,
quan un poder avar, mirall
d’una llum passada i futura
i present, cisellada, atura
ales de prodigi i estrall
i allibera la carn trement
de les presons delpensament.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938), Imitació del foc (1938).



L’intérêt de la lecture, magique comme un profond sommeil

Jordi Alcaraz, Procés per a escriure una novel·la(2001).


«[…] l’intérêt de la lecture, magique comme un profond sommeil, avait donné le change à mes oreilles hallucinées et effacé la cloche d’or sur la surface azurée du silence.»
«[…] l’interès per la lectura, màgica com un somni profund, havia enganyat la meva oïda al·lucinada i esborrat la campana d’or sobre la superfície atzurada del silenci.»
Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 113. (Combray II)


I tan bé que està…!

Brassaï (1899-1984), Dalí (1955).


«[Pompeu Crehuet] Diu que l’Albert Llanas, home cruel, solia col·locar-se al costat dels qui estrenaven i a cada acudit que feia figa els tocava amicalment l’esquena i amb expressió falsament condolguda els anava dient: “I no volen riure els fills de puta! I tan bé que està…! Però té, no volen riure…!”»


Carles Soldevila (1892-1967), Del llum de gas al llum elèctric (1951). Barcelona: Empúries, 2002, p. 203.

La Figa

L’extresorer del PP, Luis Bárcenas, imputat per corrupció, fent la figa en arribar a l’Aeroport de Barajas.



«La veritat és indigesta.»
Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, p. 366. (labutxaca)


Presoner

Craig Morey, Dita von Teese (2001).



Desert d’amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc e·n estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no veí algú que de mé s’haja cura
e sui guardat, enclòs, ferrat e pres,
de què·n fau grat a ma trista ventura.
Eu hai vist temps que no·m plasia res,
ara·m content de ço qui·m fai tristura;
e los grillons llaugers ara preu més
qu·en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei qu·ha mostrat son voler
sus mé, volent qu·en tal punt vengut sia;
però no·m cur, pus hai fait mon dever
ab tots los bons que·m trob en companyia.
Car prenc conhort de com sui presoner
per mon senyor servir tant com podia,
d’armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prenc conhort quan no puc conquerir
haver en res sens que treball no senta.
Mas, d’altra part, cuit de tristor morir
com vei que·l món del revers se contenta.
Tots aquests mals no·m són res de sofrir
en esguard d’u qui al cor me destenta
e·m fai tot jorn d’esperança partir:
com no vei res que·ns avanç d’una espenta
en acunçar nostre deslliurament,
e, més, que vei ço que·ns demana Sforça,
que no sofir algun raonament,
de què llangueix ma virtut e ma força.
Per què no sai ni vei res al present
que·m puixa dar en valor d’una escorça,
mas Déu tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, e ab qui mon cor s’esforça;
e, d’altra part, del bon rei liberal,
qui·m socorrec per gentilesa granda:
lo qui·ns ha mès del tot en aquest mal,
qu·ell me’n traurà, car sui jus sa comanda.
Tornada
Rei virtuós, mon senyor natural,
tots al present no·us fem altra demanda
mas que·us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.
Jordi de Sant Jordi (s. xv), Presoner.