Anotació

A la conca dels mots espurna el Nom

Charles Ray, Boy with Frog, escultura comissionada per François Pinault. Punta de la Dogana, Venècia.

 
 La pluja, que s’ha posat la vesta de l’orat de la casa del cim, se m’acosta tota dolça, em dóna un pom de flors i em diu de cercar el nom per les clarianes de l’altre vocabulari

Jo sé el camí de la Casa Vermella
On viu l’orat que farga a mitjanit;
S’hi va pel clot on degoten les brees
D’un tronc alat, amb espurneigs d’estela,
I on pella el roc amb semença de griu.
En un trencall, entre esbarzers benignes,
Ja En Marbre, dret, us anomena clar;
El vostre nom s’esfulla per la timba,
Un bosc cremat us compta els anys, i els dies,
I Na Fontana us allarga les mans.
Seguiu enllà, on una rel dreçada
Com un serpent, despulla el llavi en plor
I els pits alçats amb blancors muntanyanes,
I us mira fosc, com l’agònica orada
Si el pescador l’enxarxa arran de moll.
A l’esvoranc, on folguen les fumeres
Quan ve l’estiu i el foc cobeja amant,
Us dóna el braç Na Canya mitjancera:
Salveu el grau; i adreçada la sella,
Tantost salpeu de la platja dels camps.
Fendiu els blats, i al palmell d’una cova
On llaura En Vent i on N’Ombra lleva fruit,
Descavalqueu. Ja Na Canya reposa
A l’entrecuix d’un rec; sols, amb la rosa
De l’estanyol, seguiu les nous de llum.
Sagna N’Escorça i sangloten les palles,
I els brins s’oregen als porxos d’En Cep;
I si els carbons disbauxen N’Atzavara,
La flor dels cims és N’Escuma que avança
I us dóna, escrits, els horòscops en creu.
Guanyeu el coll, i en tombant a la dreta,
Veureu, extrem, el Cap de mal passar.
La brisa frisa i embrossa les cledes,
N’Herba aforesta un sorramoll de guerra
I els fongs, cofats, escalen el barranc.
En Fred s’alzina i les pinyes s’escuen,
Na Boira us dóna el ram: ja sou a prop.
Canta N’Arbre tremós, al ple de muda,
Els tucs, nevats, vesteixen la cogulla,
I En Flum, joiós, pastoreja amb esclops.
Ja ve Na Pluja i es posa el monocle
Per veure-hi just:
Vós sou En Tal, farà
I us besa el front i el pit, i diu:
Bell home,
Seguiu-me a mi.
I al ponent de la llosa
Que filtra el temps, us mostra on són els dalts.
Recordo el món plomós, quan era grua
I ullava aigualls a la fira dels llamps.
He vist, reial, un ajust de meduses
I escoltat la campana de les dunes
Quan s’encrespa la lluna en el fossat
.
I diu:
—Ja som a la Casa Vermella:
Grua, pluja o bruixot, jo só l’orat
Que cerqueu tots si foregeu la Meda,
Quan les bromes s’enfolquen a veremes
I el vi penetra, pubescent, la mar.
Què vols, danser? Saber si la Bellesa
És una en l’U? I la Bonesa? ¿L’U
Rael o rou? O l’antiga jovença!
Serviu, pillocs, l’amor, i en privadesa,
Del boll sobrer en feu gram per al comú
.
I: —Els qui us narreu al quitrà de les places
O poliu rims a les planes del son,
Allibereu les egües a la platja!
I amb signes nous i amb clofolles de sol
Escriviu, purs, a les parets de l’aigua
:
“A la conca dels mots espurna el Nom.”

 

Banyuls, setembre de 1959 – Cap d’Any de 1960 
 

J.V. Foix (1893-1987), Onze Nadals i un Cap d’Any (1960).

 
 
Anuncis