The Joy of Life

Le bonheur de vivre (detall), 1905 by Henri Matisse. Barnes Foundation, Philadelphia, Pennsylvania.

 

Recança

 

Qui sentís, renovellat

    per la bruixa entesa,

aquell gust precipitat

    de la jovenesa,

pluja i vent arremorat,

i l’acàcia en tot esclat

i deixant per l’empedrat

    floridera estesa!

 

Ah, l’anar sota l’aiguat

    com fent-li escomesa,

d’un sonet mig començat

    en l’embriaguesa,

i amb paraigua foradat,

i la lluna pel forat,

i rient a mon costat

    una noia encesa!

 

Josep Carner (1884-1970), L’oreig entre les canyes (1920). Edició de Jaume Coll. Barcelona: Ed. 62, 2006, p. 108.

 

 

 

Entre mi mateix tot pensiu

Henri Matisse (1869-1954), Nude Study in Blue (c. 1899-1900). Londres, Tate Gallery.

Ègloga

Queia un ruixim de lluna clara

que enlluentia l’atzavara;

jo em passejava vora el riu,

entre mi mateix tot pensiu.

Cada casal, ben cluc, dormia.

¿Per a qui mai defalliria

la primavera, mig planyent

de tant de dolç decandiment,

si la nit era despoblada?

De sobte, en una recolzada,

veig  com tremola un cos tot blanc
i ho mira algú sobre el barranc.

Infla l’oreig, infla i encisa

d’una donzella la camisa
penjada entremig d’uns clavells
i una gran marialluïsa.
I al tros quiet, d’amor en frisa
en son capell i penjarells
un espantall per als ocells.

Josep Carner (1884-1970). Poesia. Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 538 [La primavera al poblet, 1935].

Jo escric al vent

Henri Matisse (1869-1954), The Dream (1940).

Estrofa al vent

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a que el vent la porti cel enllà;
jo vull seguir-la amb ma candent mirada,
plorós de no poder-la acompanyar.

Entre els hiverns, quan vibri la ventada,
el meu vers per l’espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d’un incògnit oceà.

I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l’arquet de silenci de la nit.

I eternalment la maternal Natura
l’espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit.

Gabriel Alomar (1873-1941), La columna de foc (1911).