Anotació

Usurer

Dark Memorie de Gian Paolo Barbieri.

«Com que l’amor és un usurer implacable (perquè al fons de les passions més pures hi ha sempre un esperit de lucre exorbitant en l’aspecte sentimental per mitjà de l’intercanvi de cors, tal com hi ha un esperit de lucre exorbitant en l’aspecte físic o material en el fons de les passions de més baixa estofa), cada matí els sentiments li fluctuaven tant com el mercat de valors pel fet que fa al càlcul de les possibilitats que tenia.»

Thomas Hardy (1840-1928), Lluny del brogit del món [Far from de Madding Crowd, 1874). Traducció de Xavier Pàmies. Barcelona: Viena, 2013, p. 29.

 

Anuncis

Mil vegades afortunat

Ron Mueck, Hyper-realistic Human Sculptures.


«Mil vegades afortunat el que és capaç de recolzar-se en la fe i vèncer la fredor de l’intel·lecte, el que reposa damunt un cor confiat com un viatger borratxo dins el llit d’un hostal o —per dir-ho més tendrament— com una papallona dins una flor de primavera… Desgraciat, en canvi, el que ho veu venir tot, el que té el cap clar i llegeix en cada gest humà, en cada paraula, un sentiment que fa riure, aquell que té el cor glaçat per l’experiència i no es deixa enganyar pels somnis!»
Alexandre S. Puixkin (1799-1837), Eugeni Oneguin (1823-1832). Traducció de Xavier Roca-Ferrer. Barcelona : Columna, 2001, cap. IV, pp. 148-149.

Lligams

Gloria Swanson.


«La sensació de tenir un lligam amb les coses, els llocs i les altres persones requereix, des del meu punt de vista, una despesa d’energia i d’atenció molt superiors al valor de les coses amb les quals acabem establint una relació de lligam.»
David Foster Wallace (1962-2008), L’escombra del sistema (The Broom of the System, 1987). Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Barcelona: Edicions del Periscopi, 2013, p. 449.


No desaprenc de somriure’n

Mary Poppins, Olympic Games London 2012.


                                                                                                                     To S.

De tots dos habito al mig
i entre els dos no hi ha amistança:
l’una mà dono al Desig,
l’altra dono a la Recança.

Cadascú diu marevelles
del jorn vivent o el difunt:
no sé de l’altra o de l’un
qui diu mentides més belles.

El Desig i la Recança
fins han dat a mon verger
els somnis i l’enyorança
del que mai haguí ni hauré.

I quan la sort m’era esquiva
m’han fet, en mon porxo clar,
plànyer el que no tornarà
o voler el que mai arriba.

Tenen lluc de nigromàntics:
va a la mort tot el que viu,
més damunt el negre riu
fan passar veles i càntics.

A les fantasmes em lliuren
al clar de lluna i al vent;
m’enganyen, però, talment,
no desaprenc de somriure’n.

Quan en sos vans aldarulls
mori qui em fa batre els polsos,
mos últims jorns faci dolços
la que amoroseix mos ulls.



Josep Carner (1884-1979), «En companyia», El cor quiet (1925).

Feu-me gota d’aigua

Paul Cézanne (1839-1906), The Three Skulls, c. 1900. Detroit, Detroit Institute of Arts, USA.


Sum vermis

Non vivificator e carcere ad athere.
nisi prius moriatur dant vincula pennas
1a Cor., 15, 26 


Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l’abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.
Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s’emporta, o gota d’aigua
de les que el sol sobre l’herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l’escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre:
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d’anar a vostres peus: com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri, 
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari,
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l’asseure’m.
Espina del dolor, vine a punyir-me,
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meus voltants tos llots apila,
misèria, vine’m a portar lo ròssec. 

Vull ser volva de pols de la rodera 
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l’afrau, i de l’afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l’altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa 
serà lo meu tresor, serà l’oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.
Des d’avui colliré los vilipendis 
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore’l lo fossar, torne a la cendra
d’on ha sortit, sum vermis et non homo
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me’l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura, 
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide
per volar-me’n amb Vós a vostra glòria.

Jacint Verdaguer (1845-1902), Flors del Calvari (1896).



Amunt com l’àguila!

Nancy Fouts.



Als joves
Fills d’una raça dreturera i forta
que unia el seny amb l’ímpetu,
no renegueu de vostra sang … Oprobi
pel fill qui n’és apòstata!
Per honra té ésser bord. Son cor espuri
sols posa arrels paràsites:
no té l’arrel que del terrer dels avis
ne beu saba llegítima.
Per ell és pàtria una buidor coberta
d’algun mantell de púrpura,
un tros de mapa, una abstracció volàtil,
un mot de la retòrica…
Enfora, oh joves, d’aqueix centre exòtic
a on la lluita bàrbara,
jugant la vida i mort d’homes i bèsties,
se’n fa festa sacrílega.
Amb tuf de sang, carnatge i vil cridòria
la multitud embriaga-s’hi
tumultuosa, contagiant-se amb febres
de decadència pútrida …
Enfora, enfora del variat prosceni
la mímica faràndula
que sols ja furga pels femers, cercant-hi
la rialla estúpida.
Llavis i orelles que va ungir l’aroma
de les cançons indígenes,
no us profaneu amb cançoneig imbècil,
rebuig de lletra i música!
Fills d’una gent tan curta de paraules
com era de fets pròdiga,
no us encanteu amb les buidors lluentes
d’una eloqüència frívola.
És la bambolla de sabó, que inflant-se
al buf d’un nin, esplèndida,
s’irisa al punt, mes a l’instant no forma
ni sols gotes efímeres.
Alluny d’aquí la inanitat rotunda
d’estrofes i de clàusules,
la coloraina, l’oripell, pomposos
tresors de la misèria!
Mes ah! fugint d’inveterats contagis,
no entreu plagues novíssimes,
oh joves que ara meditau corpresos
quimeres hiperbòries.
Alluny, allluny aqueixa boira eterna,
mortalla tenebrívola
que nostre sol rebutja! No us imposi
l’Esfinx sempre enigmàtica
que posa obscur lo clar, i per profundes
vol vendre coses tèrboles…
Jovent, aqueixa copa d’art vesànic
i subtils filtres, llança-la,
que et brinda l’opi del Nirvana búdic
o el vi de les Eumènides.
Elles, crinades de serpents, ompliren
de llur verí tal pàtera:
qui en beu, un cap d’Orestes a les Fúries
ha consagrat per víctima!
Alluny també, deliqüescent cosmètic,
untor de formes flàcides
de l’art caduc! Alluny, ximplesa insulsa
fingint candors ingènues!…
L’art veritable és sa, gallard i noble,
tal com Apol·lo amb cítara
i amb sageta potent. Té la bellesa,
la joventut de l’ànima,
la claretat, l’ardida força, l’hàbil
maneig de fibra harmònica,
i l’arc terrible del bon dret qui mata
la serp del fang malèfica.
Tal vos somriga l’ideal, oh joves,
unint el seny amb l’ímpetu,
i amb gran serenitat, que és la divisa
de la potència màxima.
Ah! Els forts vénen de forts. Alçau l’emblema
de l’avior llegítima,
que cada poble sols ateny son astre
seguint per la seva òrbita.
Siau qui sou; mes no atiant vells odis
de raça, ni amb emfàtiques
declamacions lloant tot lo que és vostre,
fins les mateixes úlceres…
Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols,
dins una llar històrica
sens horitzons. Volau sobre les terres
enfora, amunt com l’àguila!
Ella ama el niu de les maternes roques,
però amb gran vol arranca-s’hi
i, travessant mil horitzons, domina
espais de llum esplèndida.
Per planes, mars, abismes i muntanyes,
amb vista potentíssima,
tantost afina desitjada presa,
impetuosa llança-s’hi
de la regió del llamp. Mes no trasmuda
d’essència l’au indòmita.
Ans bé, de tot lo que trescant aferra,
gustant-ne fibres íntimes,
se n’assimila la potència, i torna
cap a son niu més àguila.
Miquel Costa i Llobera (1854-1922), Horacianes (1906), xii.