El sutge de l’instant

Joaquim Sorolla (1863-1923), A la platja de Sant Sebastià, c. 1895-1900.



M’ha estat donat un cos, què en podré fer,
tan únic, tan privat i tan, tan meu?

¿A qui, digueu, em cal regraciar
el goig tranquil de viure i respirar?

Jo en sóc el jardiner, jo en sóc la flor.
I no estic sol en la presó delmón.

Ja hi ha senyals als vidres de l’etern
de l’escalfor que hi deixa el meu alè.

El meu dibuix ja hi ha quedat gravat,
per bé que sembli mal de desxifrar.

Que regalimi el sutge de l’instant,
no esborrarà el dibuix que estimo tant.

                                                                                          (1909)

Òssip Mandelstam (1891-1938), Poemes. Selecció i traducció d’Helena Vidal. Barcelona: Quaderns Crema, 2009.
Anuncis

Vulnerabilitat

Joaquim Sorolla (1863-1923), Bacant en repòs. València, Museu de Belles Arts de València.


«—¿Clive? Sóc en Vernon.
»—¿Què?
»—En Vernon. T’he despertat. Em sap greu…
»—No, no. De cap de les maneres. Si precisament era aquí, pensant i prou…
»Pel telèfon es va sentir una fressa de llençols quan en Clive es va posar bé al llit. ¿Per què devem dir tantes mentides, per telèfon, sobre el dormir? ¿Que potser defensem la nostra vulnerabilitat? Quan va tornar a parlar, ja no tenia la veu ben bé tan fosca.»
Ian McEwan(*1948), Amsterdam (1998). Traducció de Mercè Costa Clos. Barcelona: Empúries/Anagrama, 2011, p. 113. (Labutxaca)

Amanyagar

Joaquim Sorolla (1863-1923), Nens a la platja, 1910. Madrid, Museo del Prado.


«En alguns moments, després de llargs patiments, el que més li hauria agradat, per més vergonya que li fes reconèixer-ho, li hauria agradat que algú l’hagués planyut com si hagués estat un infant malalt. Li hauria agradat que l’amanyaguessin, que li fessin petons, que ploressin una mica damunt seu, de la mateixa manera que s’amanyaguen i que es consolen els infants.»
Lleó Tolstoi (1828-1910), La mort d’Ivan Ilitx (1887). Traducció d’Anna Estopà. Barcelona, Quaderns Crema, 2002, p. 75.





Feliç aquell

Joaquim Sorolla (1863-1923), Xiquets a la platja, 1909. Madrid, Museu del Prado.

Beatus ille…
Sortós qui sense seny ha travessat les mars
i ha conegut el món de l’una banda a l’altra;
qui obeint el seu vent se n’anava a l’atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.
Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants dels fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li demanaven…
Sortós qui com un déu s’ha embriagat d’amor
i d’un llit qualsevol ha somogut les aigües
i ha sentit el seu cos llevar-se com un sol
dels llençols de la nit espessos d’abraçades…
Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n’anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues…
Qui sol i sense rems i en un mar procel·lós
S’alçurava en el cant sobre la cresta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles…
Qui ha començat mil llibres sense acabar-ne cap
i a tots dava la fi que el moment li dictava
tot creient-se’n l’heroi, fins que n’estava fart
i els llençava al camí com la fruita passada…
Qui ha sabut disfressar-se amb vestits virolats
i en cada nou vestit era un nou personatge,
tot fent dir que era un sant, un lladre o un malvat,
un profeta, un cacic o coses més estranyes…
Qui té la cabellera, com la sang, esbullada…
Qui amb la llum del seu braç feia les dones blanques…
Qui era, en els seus furs, més gran que els reis de França…
Josep Palau i Fabre (1917-2008), Poemes de l’Alquimista, 1952.


[From Sali.]