Anotació

– espérant y faire de grandes découvertes, et n’en firent aucune –

Laura-Borras_2036806478_54708362_1024x683

La consellera de Cultura, Laura Borràs, esbroncant la bancada de Ciudadanos per no haver-se llegit el Quixot.

 

 

«I durant quinze dies, gairebé sempre després de dinar, escorcollaven en les seves consciències, a l’atzar, esperant de fer-hi grans descobriments; i no en van fer cap, cosa que els va estranyar d’allò més.»

 

 

« Et pendant quinze jours, après le déjeuner habituellement, ils cherchaient dans leur conscience, au hasard – espérant y faire de grandes découvertes, et n’en firent aucune – ce qui les étonna beaucoup. »

 

 

Gustave Flaubert (1821-1880), Bouvard i Pécuchet [Bouvard et Pécuchet, 1881]. Pròleg, traducció i notes de Jordi Llovet. Barcelona: Proa, 1990, p. 215 (capítol VIII).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis
Anotació

Tenez en compte…

33689649_247805765971701_259884807473856512_n(1)

Photo from the G7 summit in Canada. The picture posted on German Chancellor Angela Merkel’s official Instagram account, appears to have captured an interesting exchange between the world leaders, including US President Donald Trump, Japan’s Shinzo Abe, and France’s Emmanuel Macron. During the summit Donald Trump had complained that America was «like the piggy bank that everybody is robbing». But he said his relationship with fellow G7 leaders was at «10 out of 10».

 

 

«Tingue sempre present la picardia dels falsaris i l’interès dels apologistes i dels calumniadors.»

 

« — Tenez en compte l’adresse des faussaires, l’intérêt des apologistes et des calomniateurs. »

 

 

Gustave Flaubert (1821-1880), Bouvard i Pécuchet [Bouvard et Pécuchet, 1881]. Pròleg, traducció i notes de Jordi Llovet. Barcelona: Proa, 1990, p. 134 (capítol IV).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anotació

Chenilles

mariano-rajoy-mocion-de-censura_15_970x597

«M. Rajoy», el funambulista.

 

 

«Per alliberar-se de les erugues espolsaven els arbres amb fúria a cops de vara.»

 

 

«Pour se délivrer des chenilles, ils battaient les arbres, à grands coups de gaule, furieusement.»

 

Gustave Flaubert (1821-1880), Bouvard i Pécuchet [Bouvard et Pécuchet, 1881]. Pròleg, traducció i notes de Jordi Llovet. Barcelona: Proa, 1990, p. 53 (capítol II).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anotació

Ah ! pardon ! Ne vous gênez pas !

Donna Michelle, PMOM - December 1963a

Donna Michelle, December 1963.

 

Vorejant el bedollar, Bouvard va descobrir, entre les branques, l’escultura de guix d’una dona. S’aixecava la faldilla amb els dits, tenia les cames plegades, el cap girat sobre l’espatlla, com si tingués por que l’haguessin de sorprendre.

—Faci, faci… vostè perdoni!

I la broma els va fer tanta gràcia que la van repetir vint vegades cada dia, durant més de tres setmanes.

 

 

Bouvard, en passant près de la charmille, découvrit sous les branches une dame en plâtre. Avec deux doigts, elle écartait sa jupe, les genoux pliés, la tête sur l’épaule, comme craignant d’être surprise. — « Ah ! pardon ! Ne vous gênez pas ! » Et cette plaisanterie les amusa tellement que vingt fois par jour pendant plus de trois semaines, ils la répétèrent.

 

 

Gustave Flaubert (1821-1880), Bouvard i Pécuchet [Bouvard et Pécuchet, 1881]. Pròleg, traducció i notes de Jordi Llovet. Barcelona: Proa, 1990, p. 52 (capítol II).

 

 

 

 

 

 

 

Riqueses

Jasmin, an Egyptian woman. Foto: Martin La Delfa/National Geographic, 2011.

«Ningú no podrà enganyar-nos ni ens podrà convèncer que per a aquest fi en calen grans riqueses: elles no ens ajuden, sinó que ens posen obstacles; suposen una càrrega més que un alleujament. Per arribar a la vida solitària cal fer una ascensió, i ningú que vulgui emprendre-la no s’enredarà amb llaços o pesos inútils. No hi ha res més pesant i que ens retingui més que l’or: no hem de cobejar-lo ni voler-lo més enllà del que la necessitat mateixa requereix perquè, un cop cedim a l’avarícia, no hi ha res que ens pugui plegar, ni abatre, ni fer-nos caure a terra més que l’or, i no hem d’estranyar-nos si, havent sorgit de la terra, el seu pes l’hi empeny novament.»
Francesco Petrarca (1304-1374), Elogi de la vida solitària (De vita solitaria, 1346-c. 1356). Edició i introducció de Jordi Llovet. Traducció de Núria Gómez Llauger. Barcelona: Angle, 2011, p. 148 [II.xiv.17]. (El Far; 19)


La solitud sense les lletres

William Blake (1757-1827), The Ancient of Days (1794).


«Sens dubte, la solitud sense les lletres és talment un exili, una presó, un poltre de tortura: posa-hi la cultura i esdevindrà la pàtria, la llibertat, una font de plaer. Hom coneix prou bé aquells mots de Ciceró referits al lleure: “¿Hi ha res més dolç que el lleure dedicat a la cultura?” [Tusculanes, V, 36, 105] D’altra banda, també és ben coneguda la sentència de Sèneca: “El lleure sense cultura és com la mort, una sepultura per a l’home viu” [Cartes a Lucili, 52, 3].»
Francesco Petrarca (1304-1374), Elogi de la vida solitària (De vita solitaria, 1346-c. 1356). Edició i introducció de Jordi Llovet. Traducció de Núria Gómez Llauger. Barcelona: Angle, 2011, p. 58 [I.iii.19]. (El Far; 19)



El recés més preuat

Rembrandt (1606-1669), Judit al banquet d’Holofernes, 1634. Madrid, Museu del Prado.


«Tanmateix, el treball nocturn és el recés més preuat, sempre que hi arribem ben descansats i robustos. Ara bé, de la mateixa manera que el silenci, el recés i la llibertat de l’esperit són absolutament desitjables, cal dir que no sempre conflueixen. Per tant, davant l’eventualitat d’un petit soroll, no hem d’abandonar immediatament els llibres ni lamentar-nos per haver perdut aquell dia, sinó que hem de plantar cara a tot allò que ens incomodi i anar adquirint l’hàbit que la nostra concentració pugui vèncer tots els obstacles; si dirigim tota la nostra atenció vers la nostra feina, res del que pugui torbar-nos els ulls i l’oïda no arribarà a la nostra ment. ¿No és ben cert que, molt sovint, un pensament atzarós fa que no veiem els qui ens vénen de cara i, d’aquesta manera, fa que no es desviem del camí? ¿No aconseguiríem el mateix si realment ho volguéssim? No hem de deixar-nos endur per les raons de la peresa. Car, si penséssim que no hem d’estudiar si no estem prou descansat, de bon humor i lliures de tota preocupació, sempre trobaríem alguna excusa. És per això que ja sigui entre la gent, ja sigui en un viatge o bé durant un àpat, cal que el nostre pensament es procuri a si mateix un espai de recés.» [Quintilià, Institució oratòria, X, 3, 28-30]
Francesco Petrarca (1304-1374), Elogi de la vida solitària (De vita solitaria, 1346-c. 1356). Edició i introducció de Jordi Llovet. Traducció de Núria Gómez Llauger. Barcelona: Angle, 2011, p. 58 [I.iii.19]. (El Far; 19)