«Tu no ets ni carn, ni pèls; ans voluntat.»
«Quandoquidem, nec caro sis, nec pili, sed voluntas.»
Por entre unas matas,
seguido de perros,
no diré corría,
volaba un conejo.De su madriguera
salió un compañero
y le dijo: «Tente
amigo, ¿qué es esto?».«¿Qué ha de ser?», responde;
«sin aliento llego…;
dos pícaros galgos
me vienen siguiendo».«Sí», replica el otro,
«por allí los veo,
pero no son galgos».
«¿Pues qué son?» «Podencos».«¿Qué? ¿podencos dices?
Sí, como mi abuelo.
Galgos y muy galgos;
bien vistos los tengo».«Son podencos, vaya,
que no entiendes de eso».
«Son galgos, te digo».
«Digo que podencos».En esta disputa
llegando los perros,
pillan descuidados
a mis dos conejos.Los que por cuestiones
de poco momento
dejan lo que importa,
llévense este ejemplo.
M’és un suport la muntanyana soca;
veig al davant l’onada resplendent.
Oh pi fidel a la daurada roca!
Jo, com l’onada, só fidel al vent.
«Me asombra su impertinencia», dijo Lady Booby, «al contarme todas esas alabanzas.»
‘You are very impertinent,’ says she, ‘to talk such fulsome Stuff to me.’
Senyor Jourdain: Us ho prego. Altrament, cal que us faci una confidència. Estic enamorat d’una persona de gran categoria; i desitjaria que m’ajudéssiu a escriure-li alguna cosa en un bitlletet que vull deixar caure a sos peus.
El Mestre de Filosofia: Molt bé.
Senyor Jourdain: Serà galant, jo diria.
El Mestre de Filosofia: Sens dubte. Són versos, que li voleu escriure?
Senyor Jourdain: No, no, res de versos.
El Mestre de Filosofia: No voleu sinó prosa?
Senyor Jourdain: No, no vull prosa ni vers.
El Mestre de Filosofia: Bé cal que sigui una cosa o altra.
Senyor Jourdain: Per què?
El Mestre de Filosofia: Per la raó, senyor, que no hi ha per a expressar-se sinó la prosa o els versos.
Senyor Jourdain: No hi ha sinó la prosa o els versos?
El Mestre de Filosofia: No senyor. Tot el que no és prosa és vers, i tot el que no és vers és prosa.
Senyor Jourdain: I les coses que un hom diu quan parla, que és això?
El Mestre de Filosofia: Prosa.
Senyor Jourdain: Com! Quan jo dic, “Nicolaua, porteu-me les sabatilles i porteu-me l’estrenyecaps”, és prosa?
El Mestre de Filosofia: Sí, senyor.
Senyor Jourdain: En bona fe, fa més de quaranta anys que parlo en prosa sense saber-ho poc ni gaire, i us porto la major gratitud del món per haver-m’ho ensenyat.
Monsieur Jourdain.- Je vous en prie. Au reste il faut que je vous fasse une confidence. Je suis amoureux d’une personne de grande qualité, et je souhaiterais que vous m’aidassiez à lui écrire quelque chose dans un petit billet que je veux laisser tomber à ses pieds.
Maître de Philosophie.- Fort bien.
Monsieur Jourdain.- Cela sera galant, oui.
Maître de Philosophie.- Sans doute. Sont-ce des vers que vous lui voulez écrire ?
Monsieur Jourdain.- Non, non, point de vers.
Maître de Philosophie.- Vous ne voulez que de la prose ?
Monsieur Jourdain.- Non, je ne veux ni prose, ni vers.
Maître de Philosophie.- Il faut bien que ce soit l’un, ou l’autre.
Monsieur Jourdain.- Pourquoi ?
Maître de Philosophie.- Par la raison, Monsieur, qu’il n’y a pour s’exprimer, que la prose, ou les vers.
Monsieur Jourdain.- Il n’y a que la prose, ou les vers ?
Maître de Philosophie.- Non, Monsieur : tout ce qui n’est point prose, est vers ; et tout ce qui n’est point vers, est prose.
Monsieur Jourdain.- Et comme l’on parle, qu’est-ce que c’est donc que cela ?
Maître de Philosophie.- De la prose.
Monsieur Jourdain.- Quoi, quand je dis : “Nicole, apportez-moi mes pantoufles, et me donnez mon bonnet de nuit”, c’est de la prose ?
Maître de Philosophie.- Oui, Monsieur.
Monsieur Jourdain.- Par ma foi, il y a plus de quarante ans que je dis de la prose, sans que j’en susse rien ; et je vous suis le plus obligé du monde, de m’avoir appris.
«─De vegades no es pot observar la llei ─va dir PaJoad─ sense mancar a la decència.»
«Cal resignació, estimat Battos. Potser demà les coses aniran millor. Mentre hi ha vida hi ha esperança; als morts, ja no els en queda. El cel a voltes està serè, d’altres amenaça pluja.»
Mon oblit és com el riu
allà al peu de la carena,
que no torna al lloc nadiu
i la plana l’asserena.Mon oblit és com el ras
part damunt de la quintana,
que esvaeix el so del pas
i on la veu es fa llunyana.Mon oblit és com el vent
que perdé l’empenta brava
i es perfuma lentament
de les flors que menyspreava.
«¡Oh, amor, con qué increíble facilidad consigues cegar a los seres humanos que te rinden culto! ¡Cómo los engañas y haces que se engañen a sí mismos! ¡Cuánto te regocijan sus locuras! ¡Cómo te hacen reír sus suspiros y te sirven de distracción sus sufrimientos!»
«O Love, what monstrous tricks dost thou play with thy votaries of both sexes! How dost thou deceive them, and make them deceive themselves! Their follies are thy delight! Their sighs make thee laugh, and their pangs are thy merriment!»
El Sentit de la Paraula 