Visió

Ernst Ludwig Kirchner (1880-1938), Noia nua amb l’ombra d’una branca (1905).

La visió

El bosc, pels llunyedars, en l’ombra se perdia;

a dalt cantava el vent serena melodia;

dins el pinar sagrat, baixant al veu, trescàvem.

Extàtiques, fervents, les rames espinoses,

devotament, al cel pujaven tremoloses,

ardents d’unció, sorgint en milenars d’agulles.

Troncs morts, ençà i enllà, tacaven la verdor,

i llurs ramatges secs, perduda la color,

brotaven despullats, com a records de vida.

Estols de déus boscans poblaven la quimera,

una ona de perfums corria volandera,

deliris d’un encís, dolçors desconegudes…

Els pins guardaven, muts, quietud contemplativa

a l’aire pur alçant la copa pensativa;

com a divins calfreds sentíem desiara.

I el cel, fugitiu que l’esperit enyora,

de la cansada fe solemnial penyora,

sota l’august brancam quedava presoner.

Els raig darrers de llum morien, poc a poc,

saltant per entre els pins, amb lluentors de foc…

Calladament, els dos, immòbils, adoràrem.

I nostres esperits en noces ideals

s’uniren… I a l’entorn mil pòrtics triomfals

corrien dins el bosc religiós, immens…

Les soques, espandint aurífics brolls de saba

per dins el llunyedar misteriós, semblava

que, perseguint el jorn, amb sa claror fugien.

El ces encès, sublim, de l’inflamat ponent,

per entre els troncs gegants se va espargir,                                 [esplendament,

com un adéu d’amor del dia a la Natura.

I el sol, transfigurat, en son adéu de glòria

cantà per l’horitzó son himne de victòria

i els mons desconeguts en l’auba revivien.

Amb dolça lentitud pujava la foscor.

Son càntic immortal recomençà l’amor…

Les branques protectrius, lascives s’ajuntaven.

(1898)

Gabriel Alomar (1873-1941), La columna de foc (1911). Edició a cura de Pere Rosselló Bover. Barcelona: PAM, 2011, pp. 60-61.