Allà on vas, allà sóc sempre

Nettie Harris.

Na Constança

narrador   Jo cercava, adelerat, el Racó de les Bicicletes. M’han dit que, asseguda al pedrís, la filla del ferrer hi embasta calces de mal anomenar per a fadrines lleugeres, i hi emprova gecs de pèl llarg i calent per a minyons que entren, de nit, al Clos dels Troncs, i s’hi perden.

poeta   Allà veig les bicicletes enmig de ferregada i de rodes i gomes desparellades. I ella també hi és. Es dreça, alta com cap, i negra, i cabelluda; i em mira amb desvergonyiment. La conec prou; millor dit: la reconec. És ella qui m’apareix, a entrada de fosc, al capdamunt de la pujada del carrer de dalt, em mira amb fixesa, em somriu, m’escomet despietadament, a la seva manera, estarrufada de cos i cabell, i em fa que sí amb el cap. Però, tot d’una, en acostant-m’hi, entra i s’amaga al cancell d’una casa que, tantost, cerco i no trobo. Les veïnes em miren estranyades, ofeguen la parlera i, si els pregunto res, s’amaguen darrere els davantals i escorredisses, tombant la cantonada. També m’ha aparegut, més d’una vegada, a l’escar del Moll d’Aquí Dessota on s’ajusten, porugues, les barques. Vagarívola, fa com qui aparella un bot, em mig riu com si em convidés a prendre els rems per navegar plegats i, de cop descuit, desapareix. Els pescadors, rodaires i tafaners, me’n diuen quatre de fresques i em pregunten si somnio. No fa pas gaires dies, en acostant-me, assedegat, a la font, ella hi era gairebé nua. Bombava amb divina cadència i cantussejava la lletra d’un ball. Li anava a donar una flor de marge i ja no la vaig veure més.

Sí, és ella mateixa; es despampola els pits, per airejar-se, o per fer pràctiques d’exorcisme, o per embadalir-me i embadocar-me, segons costum.

na constança   ¿Per què fuges de mi? Allà on vas, allà sóc sempre. M’esbadello, davant teu, com una rosa al ple i, quan ensumes que em dono, m’esquives púdic i vergonyós. Com tants d’altres que gallegen per envelats, cellers i platges, t’embosques, esborronat com si haguessis vist cuejar el diable, a l’ombra de la teva mateixa ombra, i t’hi esgarries. Si t’obro, de bat a bat, el portal de la nit, on s’esbalcen els estels amb fressa d’aigües antigues, i on el fonoll, la menta i el timó cremen generosament les tiges, i on, a l’hora augusta, les arrels de pèl fort amoregen, et gires, tot arronsat, i te’n vas; si encoixino el llagut amb flors de mar i alga tendra, i et cedeixo el governall perquè tu mateix guiïs la nau per les solituds del golf, on rocs i fums branquegen i deliren, t’amagues darrere un bosc de cordes amb engrut de quitrà. O bé si faig brollar, com tot just fa quatre dies, l’aigua de la Font del Poble, te n’allargo, curull, un got, et somric amb tot el cos, i taral·lejo les folles tonades d’avui, que t’haurien de plaure. Però tu cuites a escapolir-te, i t’entenebres a les foscors calentes del forn de la fleca.

poeta  Som a ple migdia, i em parles amb fressa tendra i suau de neus de nit; et veig radiant amb espurneigs de mica com el rocall als endalts de les torrenteres que nodreixen les cales, i tot d’un plegat t’esmunys i esvaneixes com les boires matineres que es congrien al clot dels serrats. Ara mateix, i davant meu, et fons com la sal al confluent del rec amb la platja. Allargoels braços per a haver-te, com si parés la xarxa a les solituds tardorals del Port, i només m’omplo les mans de polsim d’escata. Ets només per a mi el fantasma de l’escuma solar que bombolleja allà on el no-res congria. M’apareixes, impossible d’aconseguir, pertot on et pressento i on flairo el ferment de les foscors claroses del teu cos.

na constança   Visc, per tots indrets, allò que és i com sóc, i tu, entaforat a la teva pròpia espluga, vius del record d’allò que mai no ha estat ni serà. Escorcolles, inepte, el passat, ets un mal profeta de l’esdevenidor i ignores i esquives, insensat o pallús, els focs que fecunden i cremen el present. Té…

poeta   Oh dona! Ja no hi és. S’ha fos, com sempre, al solà del migdia. M’ha donat un flascó, gairebé amb recança. Hi ha tot de bocins de vidres de totes colors, arrodonits per les aigües que salten de l’escórrec d’amunt i per la fregadissa amb còdols, palets i sorres. Cada bocí de vidre té una lletra d’un alfabet que desconec però que em sembla que serà fàcil d’ordenar i de comprendre a les flonjors del son.

Mireu: ara surt, ganyotaire, l’adobabicicles, darrere mateix del pedrís on la filla del ferrer em parlava tot agençant-se, astuta, el cabell, i tot fent senyorejar el cos en un reialme d’espurnes salines.

Parlava, oh industriós mecànic!, amb la noia del ferrer, ací mateix on sou, i s’ha fet invisible darrere una estofa cremosa que no us sabria pas descriure.

Adobabicicles   ¿Na Constança? Fa anys que va morir, recremada pel sol, i jo diria esbalçada al precipici del seu urc sobirà. Va ésser a les més reculades selves del Brasil, on el seu pare, que és fill d’aquest poble, amanseix, encara avui, salvatgina. Ha estat ell qui va escriure fa poc als seus, que viuen quatre cases més amunt d’ací. Els conta com sa filla, Na Constança, el guanyava en força i en destresa. Cavalcava bestiasses que ell, domador experimentat, amb prou feines gosava enfrontar, i, a ple sol, com sempre, feia jaça allà on la gent del país temia d’acostar-se. Abatia arbres, antics com déus, que els indígenes adoraven, encisava serps i d’altres rèptils que tothom creu maleïts, i ullprenia els bruixots malcarats i temuts. Mai ningú no va gosar atacar-la, ni per les seves sacrílegues malifetes, amb les armes afinades i llancívoles que porten sempre al damunt. Els feia por que Na Constança desviés el dard amb la mirada i que, de retop, no els matés. Ho devastava tot, com el foc, i n’he sentit contar fetes d’amor, com és ara l’ajuntament amb mascles de banya cargolada i flamejant, i d’altres llicències que no us goso dir perquè, forassenyat com us veig, no em creuríeu.

poeta  L’incrèdul, oh assenyat adobabicicles!, sou vós. Ella mateixa, ¿Na Constança, heu dit? —oh nom dolcíssim i premonitori!—, vestida amb pètals de sol, m’acaba de donar les lletres de vidre d’un alfabet que reflecteixen mons diversos on jo diria que he vagat durant segles. Més d’un cop m’heu sentit dir com hi concebo l’home, sempre igual, el qual es prova a ell mateix i que viu, i reviu, a cada instant, l’etern. Sou vós el qui feu adonar als altres, si s’escau, de calendari i de rellotge. El cor em diu que sabré ordenar aquests signes i llegir-ne i interpretar-ne el missatge.

He confegit les lletres del singular alfabet. L’adobabicicles tenia, en algunes coses, raó. Però, Déu dels déus!, ella, Na Constança, m’invita a venir, cada dia de sol, en aquest indret on jeuen, inguaribles, tantes de bicicletes menjades pel rovell del temps. l, diu, a la mateixa hora, que és la del migdia estival. M’assegura, i sé que no m’enganya, que hi podré gaudir de la seva presència i de les tendres tebiors que exhala, pròdiga i ufanosa, en el seu despull lluminós.

J. V. Foix (1893-1987), Escenificació de cinc poemes (1965). Edició de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1993. (Obra poètica, IX)