Una carronya

Tasha Tilberg per Paolo Roversi



Una carronya

Ànima meva, escolta, has oblidat l’objecte
que un dolç matí d’estiu, com pocs,
vam trobar pel camí? Una carronya infecta
damunt un llit sembrat de rocs,
cames eixancarrades, com una dona obscena,
suant verí l’encesa pell,
procaçment esqueixada, exhalava, d’esquena,
el tuf que li inflava el ventrell.
El sol irradiava damunt la podridura,
com si calgués coure-la al punt,
i retornar amb escreix a la immensa Natura
tot el que havia creat junt;
el cel blau contemplava la superba carcassa
com una flor obrint-se al matí.
Tan fètid era el baf desprès d’aquella massa
que vas sentir-te defallir.
Del ventre putrefacte un brum constant de mosques
sobrevolava els clots obacs
on reguerons de larves resseguien les fosques
parets d’aquells vivents parracs.
Tot plegat davallava, pujava a tall d’onades,
o bé es llançava espurnejant;
s’hauria dit que el cos, inflat per lleus bravades,
vivia anant-se incrementant.
I d’aquell món fluïa una música obscura,
d’aigua o de vent sobre un pradell,
o del gra que un bracer amb rítmica mesura
porga i agita al seu garbell.
Les formes s’esfumaven: era un somni que es vela,
l’esbós que torna amb lent esforç
i que el pintor realça en l’oblidada tela
guiat tan sols pels seus records.
Darrere d’unes roques, amb mirada agitada,
espiava un gos afamat
el moment de reprendre a la pútrida ossada
el tros ja a mitges rosegat.
—I tanmateix semblant a aquesta podridura,
a aquesta horrible infecció,
seràs; llum dels meus ulls i sol de ma natura,
tu, l’àngel de ma passió!
Sí!, tu seràs això, oh majestat garrida,
després dels últims sagraments,
quan vagis a podrir-te sota l’herba florida
enmig dels altres ossaments.
Llavors, oh ma bellesa!, digues a la vermina
que se’t beurà a besos goluts,
que he conservat la forma i l’essència divina
dels meus amors més corromputs!
Charles Baudelaire (1821-1867), Les flors del mal (Les Fleurs du mal, 1857). Traducció de Xavier Benguerel. Barcelona: Proa, 1998 (1a. ed. 1985), xxix, pp. 98-101.
Une Charogne
Rappelez-vous l’objet que nous vîmes, mon âme,
Ce beau matin d’été si doux:
Au détour d’un sentier une charogne infâme
Sur un lit semé de cailloux,
Les jambes en l’air, comme une femme lubrique,
Brûlante et suant les poisons,
Ouvrait d’une façon nonchalante et cynique
Son ventre plein d’exhalaisons.
Le soleil rayonnait sur cette pourriture,
Comme afin de la cuire à point,
Et de rendre au centuple à la grande Nature
Tout ce qu’ensemble elle avait joint;
Et le ciel regardait la carcasse superbe
Comme une fleur s’épanouir.
La puanteur était si forte, que sur l’herbe
Vous crûtes vous évanouir.
Les mouches bourdonnaient sur ce ventre putride,
D’où sortaient de noirs bataillons
De larves, qui coulaient comme un épais liquide
Le long de ces vivants haillons.
Tout cela descendait, montait comme une vague
Ou s’élançait en pétillant;
On eût dit que le corps, enflé d’un souffle vague,
Vivait en se multipliant.
Et ce monde rendait une étrange musique,
Comme l’eau courante et le vent,
Ou le grain qu’un vanneur d’un mouvement rythmique
Agite et tourne dans son van.
Les formes s’effaçaient et n’étaient plus qu’un rêve,
Une ébauche lente à venir
Sur la toile oubliée, et que l’artiste achève
Seulement par le souvenir.
Derrière les rochers une chienne inquiète
Nous regardait d’un oeil fâché,
Epiant le moment de reprendre au squelette
Le morceau qu’elle avait lâché.
—Et pourtant vous serez semblable à cette ordure,
À cette horrible infection,
Etoile de mes yeux, soleil de ma nature,
Vous, mon ange et ma passion!
Oui! telle vous serez, ô la reine des grâces,
Apres les derniers sacrements,
Quand vous irez, sous l’herbe et les floraisons grasses,
Moisir parmi les ossements.
Alors, ô ma beauté! dites à la vermine
Qui vous mangera de baisers,
Que j’ai gardé la forme et l’essence divine
De mes amours décomposés!

De vegades…

Santó hindú, Kathmandu, Nepal. Foto: Navesh Chitrakar/Reuters, 2011.


«De vegades passo per davant de botiguetes, per la rue de Seine, posem per cas. Antiquaris o llibreters de vell d’estar per casa o venedors de gravats amb aparadors atapeïts. Ningú no entra mai en aquestes botigues; és obvi que no fan calaix. Però si mireu a dintre els veure, asseguts: seuen i llegeixen despreocupats, no s’encaborien pel demà, no els angoixa la prosperitat, tenen un gos, ajagut davant seu, instal·lat a cor què vols, o un gat que fa el silenci encara més notable, perquè s’esmuny a frec de les files de llibres, com si volgués esborrar els títols dels lloms de les relligadures.
»Ah! Si això bastés: de vegades voldria comprar-me un d’aquests aparadors farcits i estar-m’hi assegut al darrere, vint anys, amb un gos.»

Rainer Maria Rilke (1875-1926), Els quaderns de Malte (Die Aufzeichnungen des Malte Lauris Brigge,1910). Traducció de l’alemany de Jordi Llovet. Barcelona: El Cercle de Viena, 201o, pp. 


23-F, 30 anys

Ja fa trenta anys de l’intent fallit de cop d’estat militar del 23 de febrer de 1981 protagonitzat, entre d’altres, per un grapat de guàdia civils colpistes liderats pel tinent coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero Molina. Trenta anys després encara foten el mateix fàstic.

Assassins de raons i de vides

El dictador libi Muammar el Gaddafi, que Al·là el confongui, bombardeja Trípoli (Líbia). Foto: Efe/Sabri Elmhedwi.


Campanades a morts
Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.
I el poble es recull
quan el lament s’acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.
Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d’aquell trobador
que oblidés les tres notes!
Qui ha tallat tot l’alè
d’aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?
Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.
II
Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.
Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.
Que cap oratge
desvetllí el son
d’aquells que han mort
sense tenir el cap cot.
III
Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.
Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.
Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l’amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.
Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.
IV
La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.
Lluís Llach (*1948), Campanades a mort, 1977.