Nicolas Poussin (1594-1665), Et in Arcadia ego, 1637–1638. París, Musée du Louvre.
érem tres, érem dos, era jo sol, érem ningú
Érem tres, jups, al foc de les veremes,
amb mar als ulls i vinassa a les mans,
quan fuma el rec a la sal de les selves
i un plor d’infant espurneja al serrat. Érem dos, drets, al rec de les estrelles,
el cor sagnós, sense fona ni dards,
quan crema l’erm i sangloten les brees
als clots latents a les feixes dels fars.
amb mar als ulls i vinassa a les mans,
quan fuma el rec a la sal de les selves
i un plor d’infant espurneja al serrat. Érem dos, drets, al rec de les estrelles,
el cor sagnós, sense fona ni dards,
quan crema l’erm i sangloten les brees
als clots latents a les feixes dels fars.
Era jo sol, ombrós entre ombres velles
figuratiu d’una altra ombra a l’escar
on amarina, entre xarxes esteses,
el son de tots en febrejants foscants.
Érem ningú, fullats per les tenebres
quan plou la por en els pètals dels aigualls
i l’altre, el pur, llibert d’arjau i veles
salpa, vident, cap al clarós Instant.
J.V. Foix (1893-1987), Érem tres, érem dos, era jo sol, érem ningú, 1953.
[From Sali.]
El Sentit de la Paraula 