Pòster del Festival de Woodstock
Joventut
I
No sé quin desig sens mida
del fons del cor m’ha brollat;
no sé quins somnis me’n duen
tot sol, ribera de mar…
No sé què em diuen les ones
amb son gemec incessant,
que ressona dins ma vida
com no hi ressonava abans.
Les ones ‘par que demanin
qualque cosa que no es sap;
i mon cor també demana
com les ones de la mar.II
¿On va la vela tan blanca
perduda en l’abisme blau?
¿On fugen les orenelles
sobre les ones volant?
Ah! Damunt aquesta platja
jo sempre, sempre romanc:
i aquesta terra és tan curta!…
i el món, tan ample, tan gran!…
Perdona, pàtria, perdona;
mes per veure i córre’ espai
lluny de tes costes sagrades
voldria fugir volant!III
A l’ermita de les penyes
sovint anava a resar,
sovint mon cor reposava
dins aquella ombra de pau;
llavores sempre tranquila
la meva ànima d’infant
igual sempre llambrejava
com la llàntia d’un altar;
ara hi tom, i ma pregària
puja més viva que abans,
però a l’ombra de l’ermita
ja no m’hi besa la pau.IV
Com dins un camp de roselles
papallons negres i blancs
penes i goigs aletegen
de ma vida en lo nou camp;
mos pensaments fugen, fugen
lluny del niuet de la llar,
cap a la terra promesa
que he mig vista somiant.
Voladores fugitives
que la ribera deixau,
¿trobaré jo com vosaltres
la terra de més enllà?V
Oh! Jo t’he vista, t’he vista,
santa llum de l’ideal,
resplendir entre les boires
de l’horitzó llunyedà.
Sense voler he passada
la porta de l’hort tancat
on amb penes i ventures
jugaven mos tendres anys.
Per l’ample camp de la vida
gojós i trist ja me’n vaig…
Brilla a mos ulls sempre pura,
santa llum de l’ideal!VI
Anys volguts de la innocència,
blanques ombres del passat,
quan cremi l’ardor del dia
vostre record vos deman…
Adéu! Lo sol ja se’n puja
rogent per la immensitat.
Oh, que és de nova la vida!
Oh, que n’és d’ample l’espai!
Dau-me el bàcul de romiatge,
que és hora de caminar…
Senyor, Senyor, beneïu-me!
Cor que bategues… avant!
1875
Miquel Costa i Llobera (1854-1922)
El Sentit de la Paraula 