Anotació

Temps perdut…

Louise Brooks6ytu

Louise Brooks.

 

 

«Quan de temps perdut a endreçar el mas i garbellar el gra!»

 

1 de gener de 1913

 

J.V. Foix (1893-1987), Catalans de 1918. Pròleg de Joan Colomines. Barcelona, Ed. 62, 1965, p. 36.

 

 

 

 

 

 

 

 

Anotació

I cap atzar no us lleva ma rel, oh vella argila

la Via Làctia per sobre es Cucurucuc a Cadaqués 2019 by David Rius Serra

La Via Làctia per sobre es Cucurucuc a Cadaqués (2019) by David Rius Serra.

 

 

El so fidel

 

Vell flabiol del tendre sospirar,
ets jo mateix. I cap atzar no us lleva
ma rel, oh vella argila, oh roquissar
de casa meva.

En qualsevol camí del món
tot d’una veig al meu enfront
un alt penyal, cenyit de boira, enmig
del vell enyor i l’immortal desig:
un gran penyal, dreçat a contravent,
que espera d’ésser monument.

Soneu, els nous, més altament que mai,
i al bat de l’aire, per tossals i cales,
deu als vinents aquella set d’espai
que abranda els ulls i fa apuntar les ales.

 

Brussel·les

 

Josep Carner

 

La Nova Revista (Mèxic), IV, núm. 33 (oct. 1958), p. 4.

 

 

 

Anotació

Youth, tresaure only gods may keep / Fleeting from me forever now! / I cannot, when I wish to, weep, / And often cry I know not how…

albert arthur allen5tyr

By Albert Arthur Allen.

 

 

Canción de otoño en primavera

 

Juventud, divino tesoro,
¡ya te vas para no volver!
Cuando quiero llorar, no lloro…
y a veces lloro sin querer…

Plural ha sido la celeste
historia de mi corazón.
Era una dulce niña, en este
mundo de duelo y de aflicción.

Miraba como el alba pura;
sonreía como una flor.
Era su cabellera obscura
hecha de noche y de dolor.

Yo era tímido como un niño.
Ella, naturalmente, fue,
para mi amor hecho de armiño,
Herodías y Salomé…

Juventud, divino tesoro,
¡ya te vas para no volver!
Cuando quiero llorar, no lloro…
y a veces lloro sin querer…

Y más consoladora y más
halagadora y expresiva,
la otra fue más sensitiva
cual no pensé encontrar jamás.

Pues a su continua ternura
una pasión violenta unía.
En un peplo de gasa pura
una bacante se envolvía…

En sus brazos tomó mi ensueño
y lo arrulló como a un bebé…
Y te mató, triste y pequeño,
falto de luz, falto de fe…

Juventud, divino tesoro,
¡te fuiste para no volver!
Cuando quiero llorar, no lloro…
y a veces lloro sin querer…

Otra juzgó que era mi boca
el estuche de su pasión;
y que me roería, loca,
con sus dientes el corazón.

Poniendo en un amor de exceso
la mira de su voluntad,
mientras eran abrazo y beso
síntesis de la eternidad;

y de nuestra carne ligera
imaginar siempre un Edén,
sin pensar que la Primavera
y la carne acaban también…

Juventud, divino tesoro,
¡ya te vas para no volver!
Cuando quiero llorar, no lloro…
y a veces lloro sin querer.

¡Y las demás! En tantos climas,
en tantas tierras siempre son,
si no pretextos de mis rimas
fantasmas de mi corazón.

En vano busqué a la princesa
que estaba triste de esperar.
La vida es dura. Amarga y pesa.
¡Ya no hay princesa que cantar!

Mas a pesar del tiempo terco,
mi sed de amor no tiene fin;
con el cabello gris, me acerco
a los rosales del jardín…

Juventud, divino tesoro,
¡ya te vas para no volver!
Cuando quiero llorar, no lloro…
y a veces lloro sin querer…

¡Mas es mía el Alba de oro!

 

Rubén Darío (1867-1916), Cantos de vida y esperanza (1905).

 

 

 

 

 

 

 

Anotació

Jo prou me dic…

Ona

Llibreria Ona.

 

 

 

«Jo prou me dic, i ho escric cada vespre en aquest quadern de notes personals:
—Prou llibres! Prou política! Prou converses inútils! Prou diaris, setmanaris i d’altres paperots! Menys de reflexió i més d’acció.
És inútil […]»

 

22 de març de 1911

 

J.V. Foix (1893-1987), Catalans de 1918. Pròleg de Joan Colomines. Barcelona, Ed. 62, 1965, p. 19.

 

 

 

 

 

 

Anotació

Homme je suis, humaine est ma mesure

95759529_167876618070959_41868379_n

Laia Fontàn.

 

 

Chant Spirituel

 

Si le monde est déjà si beau, Seigneur, quand on le contemple
De cet oeil où vous avez mis votre paix,
Que nous donnerez-vous de plus, dans une autre vie?

Voilà pourquoi je suis si jaloux des yeux et du visage,
Du corps que vous m’avez donnés Seigneur
Et du coeur qui toujours y remue… j’ai si peur de la mort

De quels autres yeux me ferez-vous voir
Ce bleu de ciel sur les montagnes,
La mer immense, et le soleil qui enflamme tout?
Rendez-moi sensible la paix éternelle
Et je ne voudrais d’autre ciel que ce ciel bleu.

Celui qui ne veut fixer aucun moment,
Sinon l’instant qui lui apporte la mort,
Je ne le comprends pas, Seigneur, moi qui vaudrais
Arrêter tous les moments du jour
Pour les éterniser dans mon coeur.
Peut-être cette éternité est·elle déjà la mort?
Mais alors, que serait la vie?
L’ombre seulement du temps qui passe,
L’illusion du proche et du lointain,
Le calcul du beaucoup et du peu et du trop
Mensonge pour finir puisque toute chose est à jamais donnée.

Qu’importe! Ce monde tel qu’il est
Si divers, spaciex et périssable
Cette terre et tout ce qui s’y crée
C’est ma patrie, Seigneur!
Puisse-t-elle être aussi ma patrie céleste.
Homme je suis, humaine est ma mesure
Pour tout ce que je puis croire et espérer;
Si ma foi et mon espérance s’arrêtent ici,
M’en ferez-vous ailleurs une faute?
Ailleurs, je vois le ciel et les étoiles,
El là aussi, je voudrais être
Mais si vous avez fait les chous si belles à mes yeux,
Si vous avez fait mes yeux pour elles
A quoi bon les fermer, cherchant un autre «Comment»
Quand pour moi, ce monde est irremplaçable?
Je sais bien, Seigneur, que vous êtes,
Mais qui sait où vous êtes?
Tout ce que je vois prend en moi votre visage…
Laisez-moi donc croire que vous êtes ici.
Et, quand viendra cette heure d’angoisse
Où mes yeux d’homme se fermeront,
Ouvre-moi, Seigneur, d’autres yeux plus grands
Que je contemple votre face immense
Et que la mort me soit une plus grande naissance.

 

Joan Maragall

 

Traducció d’Albert Camus i Víctor Alba, publicada, amb altres poemes de Maragall, a Le Cheval de Troie, París, agost-setembre del 1947.

 

Pont Blau (Mèxic), núm. 62 (des. 1957), p. 401.

 

Anotació

el xiulet americà

Alice Wilkie - Ziegfeld Follies - 1925

Alice Wilkie – Ziegfeld Follies – 1925.

 

 

«A París, aquella primavera de l’any catorze començà a brotar en els escenaris frívols l’espectacularitat de les gran revistes, però encara dominava el music-hall clàssic, i tenien més adeptes les lligacames a la manera de Toulouse-Lautrec que la rastellera impecable de cuixes homogènies, impersonals, nacrades i allargades, nodrides amb la millor mongeta tendra i disciplinades amb el xiulet americà: aquell xiulet brutal dels camps de rugby, que avui serveix per a tantes coses i, com que el tenim ficat a l’orella, acabarà criant-nos-hi el bolet embutllofat dels cretins.»

 

Josep Maria. de Sagarra (1894-1961), Memòries [1954], vol. II, Barcelona, Ed. 62, 1981, p. 234. (MOLC; 59)

 

 

 

 

 

 

Anotació

l’aberració

albiol-jura-cargo-como-nuevo-alcalde-badalona457

El “flautista” Albiol.

 

 

«L’aberració —tota aberració— fa por…»

 

 

Joan Fuster (1922-1992), Notes d’un desficiós. Edició i notes de Francesc Pérez Moragón i Nel·lo Pellicer. Pròleg de Nel·lo Pellicer. Epíleg d’Emili Piera. València: Institució Alfons el Magnànim, 2017, p. 126 («Encara hi ha qui creu», Qué y Dónde, núm. 154, 23 de febrer/1 de març de 1981).

 

 

 

 

 

Anotació

Varietat i Tolerància

EXj0eWRXsAE1QjL

Porta de Brandenburg, Berlín, divendres, 8 de maig de 2020, 75 anys després.

 

 

«I el Glosador contestava:
»“La millor cosa que podrà esdevenir-li a Espanya en l’any 1917 — millor que la conquesta d’unes Índies, que sense això tornarien a perdre’s; millor que la revelació d’un Shakespeare, que probablement moriria ofegat en la flor — fóra que tot el poble adquirís el sentit de la Varietat, i no solament la tolerància enfront d’ella, mes àdhuc un encès gust per ella. Mes guanys així no són per [ser] esperats d’una sola anyada. I gran cosa farem si en la que va a començar obtenim algun avanç en aquell sentit i alguna millora i refinament d’aquest gust.”
»Així sia.»

 

 

Eugeni d’Ors, «Auguri» (fragment), La Veu de Catalunya [Barcelona] (1-i-1917).

 

Eugeni d’Ors, Glosari 1917. Edició i presentació per Josep Murgades. Barcelona: Quaderns Crema, 1991, p. 3.