Negata

Grans de Rosari.


«Nitimur in vetitum semper cupimusque negata.»


«Sempre maldem pel defès i anhelem les coses negades.»


Ovidi (43aC-17), Amors [Amores]. Traducció de Jordi Parramon, Barcelona, Quaderns Crema, 2000, III, iv, v. 17.


Anuncis

Odero, si potero; si non, invitus amabo

Drew Barrymore.


Lluiten i el pit lleuger cap a parts oposades estiren
     l’odi i l’amor, i al final crec que qui guanya és l’amor.
Odiaré, si puc, i si no, estimaré sense ganes;
     no estima el toro el seu jou; porta el que odia, però.
Fujo del que és dolent: la bellesa en fugir m’hi retorna;
     n’avorreixo els costums pèrfids, i el cos em corprèn.
Ni sense tu ni amb tu no puc viure d’aquesta manera;
     sembla que jo mateix no tingui clar el meu desig.
Menys bonica voldria que fossis, o menys descarada:
     a un aspecte tan bo no li estan bé els mals costums.
L’odi es mereix pels fets, l’amor em suplica amb el rostre;
     pobre de mi: amb els seus torts, ella en persona és millor.
Doncs perdona’m, pels furs d’aquest jaç que, ai las, ens aplega,
     per tots els déus que tants cops et permetrien l’engany,
pel teu rostre que jo comparo a un numen magnífic,
     i pels teus ulls, que els meus han convertit en captius!
Siguis com siguis seràs sempre meva; tu tria el que vulguis:
     ¿ho he de voler jo mateix o has de forçar-me a l’amor?
Cal que desplegui el velam i els vents conductors utilitzi:
     sense voler, tanmateix, cap a l’amor vaig forçat.
Ovidi (43aC-17), Amors [Amores], traducció de Jordi Parramon, Barcelona, Quaderns Crema, 2000, III, xiB, vv. 33-52.

Luctantur pectusque leve in contraria tendunt
     Hac amor hac odiumsedputovincit amor.
Oderosi poterosi noninvitus amabo.
     Nec iuga taurus amatquae tamen odithabet.
Nequitiam fugio — fugientem forma reducit;
     Aversor morum crimina — corpus amo.
Sic ego nec sine te nec tecum vivere possum,
     Et videor voti nescius esse mei.
Aut formosa fores minusaut minus inprobavellem;
     Non facit ad mores tam bona forma malos.
Facta merent odiumfacies exorat amorem —
     Me miserumvitiis plus valet illa suis!
Parceper o lecti socialia iuraper omnis
     Qui dant fallendos se tibi saepe deos,
Perque tuam faciemmagni mihi numinis instar,
     Perque tuos oculosqui rapuere meos!
Quidquid erismea semper eristu selige tantum,
      Me quoque velle velisanne coactus amem!
Lintea dem potius ventisque ferentibus utar,
     Utquamsi nolimcogar amarevelim.


Non peccat, quaecumque potest peccasse negare

Dita Von Teese.
El que et retrec no és pas que, essent bonica, m’enganyis,
     sinó que jo, dissortat, me n’assabenti després;
no t’exigeix que et tornis decent la nostra censura,
     sols et suplica que un xic ho dissimulis, però.
Una que sigui capaç de negar que enganya, no enganya,
     i és el tort confessat el que difama, només.
El que s’amaga de nit, ¿no és foll divulgar-ho de dia?,
     i ¿publicar per arreu tot el que fas en privat?
La meretriu que amb el cos a un anònim quirit ha d’unir-se
     passa les baldes abans i foragita tothom;
¿has de malvendre tu dels teus torts la fama sinistra
     i aportaràs evidents proves del crim que has comès?
Tingues més seny, o almenys comporta’t com fan les honestes,
     i que jo cregui que ets, mal que no ho siguis, decent.
Doncs, continua fent el que fas, però nega el que facis:
     no et ruboritzis de ser més moderada parlant.
Hi ha un indret escaient a les coses desvergonyides:
     omple’l amb tots els delits, que se n’allunyi el pudor;
mes quan surtis d’allí que cessi tota lascívia
     ràpidament, al teu llit les malifetes colgant.
Treu-te, si vols, allà, la túnica sense demora
     i que la cuixa després senti una cuixa al damunt;
passi la llengua, allà, a través d’uns llavis de porpra
     i s’imagini amb desig mil postures, l’amor;
mai no s’aturin, allà, les paraules i els sons animosos
     i el moviment lasciu faci l’espona vibrar.
Amb la túnica posa’t la cara de témer les faltes
     i, pel pudor, desmentits quedin els actes obscens.
Porta’ns a engany a mi i a la gent; que jo vagi d’ingenu
     i de la credulitat simple permet-me fruir.
¿Per què veig tan sovint que s’envien i es reben tauletes?
     ¿Per què el llit rebregat és per aquí i per allà?
¿Per què observo que hi ha en els teus cabells més desordre
     del que fa el son, i el teu coll mostra de dents els senyals?
No en tens prou amb el crim que als mateixos ulls me’l presentes:
     si el teu honor tant et fa, de mi apida’t almenys.
Moro amb el seny perdut cada cop que confesses les culpes
     i pels meus membres arreu corre una freda suor.
És quan estimo i odio en va el que estimar necessito;
     és quan (sí, però amb tu) preferiria morir.
Res no vull preguntar, i allò que amagar-me et proposes
     m’ho buscaré: ser enganyat m’ho agafaré per present.
Tanmateix, si mai fossis en plena falta sorpresa
     i amb els meus propis ulls jo la deshonra veiés,
tot i que ho vegi molt clar, tu nega molt clar el que jo vegi
     que serà pels meus ulls, tot el que diguis, cregut.
Tens la palma a l’abast per vèncer qui espera que el vencis
     sols que per dir-ho «no ho he fet» posis la llengua en esment.
Com que a la fi et correspon imposar-te amb quatre paraules,
     ja que no tens el procés, tingues el jutge guanyat.
Ovidi (43aC-17), Amors [Amores], traducció de Jordi Parramon, Barcelona, Quaderns Crema, 2000, III, xiB, vv. 1-52.
Non egone peccescum sis formosarecuso,
     Sed ne sit misero scire necesse mihi;
Nec te nostra iubet fieri censura pudicam,
     Sed tamenut temptes dissimularerogat.
Non peccatquaecumque potest peccasse negare,
     Solaque famosam culpa professa facit.
Quis furor estquae nocte latentin luce fateri,
     Et quae clam facias facta referre palam?
Ignoto meretrix corpus iunctura Quiriti
      Opposita populum summovet ante sera;
Tu tua prostitues famae peccata sinistrae
     Commissi perages indiciumque tui?
Sit tibi mens meliorsaltemve imitare pudicas,
     Teque probamquamvis non erisesse putem.
Quae facishaec facitotantum fecisse negato,
     Nec pudeat coram verba modesta loqui!
Est qui nequitiam locus exigatomnibus illum
     Deliciis inplestet procul inde pudor!
Hinc simul exierislascivia protinus omnis
      Absitet in lecto crimina pone tuo.
Illic nec tunicam tibi sit posuisse pudori
     Nec femori inpositum sustinuisse femur;
Illic purpureis condatur lingua labellis,
     Inque modos Venerem mille figuret amor;
Illic nec voces nec verba iuvantia cessent,
     Spondaque lasciva mobilitate tremat!
Indue cum tunicis metuentem crimina vultum,
     Et pudor obscenum diffiteatur opus;
Da populoda verba mihisine nescius errem,
      Et liceat stulta credulitate frui!
Cur totiens video mitti recipique tabellas?
     Cur pressus prior est interiorque torus?
Cur plus quam somno turbatos esse capillos
     Collaque conspicio dentis habere notam?
Tantum non oculos crimen deducis ad ipsos;
     Si dubitas famae parcereparce mihi!
Mens abit et morior quotiens peccasse fateris,
     Perque meos artus frigida gutta fluit.
Tunc amotunc odi frustra quod amare necesse est;
      Tunc egosed tecummortuus esse velim!
Nil equidem inquiramnec quae celare parabis
     Insequaret falli muneris instar erit.
Si tamen in media deprensa tenebere culpa,
     Et fuerint oculis probra videnda meis,
Quae bene visa mihi fuerintbene visa negato —
     Concedent verbis lumina nostra tuis.
Prona tibi vinci cupientem vincere palma est,
     Sit modo ‘non feci!’ dicere lingua memor.
Cum tibi contingat verbis superare duobus,
      Etsi non causaiudice vince tuo!

Amb els cants…

Paz de la Huerta fotografiada per Terry Richardson.


Torno a agafar els meus dards: afalacs i lleus elegies,
que amb dolces veus amansits s’obren altívols portals.
Amb els cants a la lluna ensagnada les banyes li minven
i els cavalls nivis del sol corren enrere el camí;
amb els cants rebenten les serps per la gola esqueixada
i remunten de nou cap a les fonts els torrents;
amb els cants han cedit les portes, i en barres de roure
ben inserits, el cant els forrellats ha vençut.
Ovidi (43aC-17), Amors, traducció de Jordi Parramon, Barcelona, Quaderns Crema, 2000, II, i, v. 21-28.