M’és un suport la muntanyana soca;
veig al davant l’onada resplendent.
Oh pi fidel a la daurada roca!
Jo, com l’onada, só fidel al vent.
Mon oblit és com el riu
allà al peu de la carena,
que no torna al lloc nadiu
i la plana l’asserena.Mon oblit és com el ras
part damunt de la quintana,
que esvaeix el so del pas
i on la veu es fa llunyana.Mon oblit és com el vent
que perdé l’empenta brava
i es perfuma lentament
de les flors que menyspreava.
Batuda aquella grana sobirana
del nostre goig ─¿qui no n’ha vist el doll?─,
la vostra fe se n’és anada, vana
entre l’oreig com un grapat de boll.Ja mercè ni mirada no us demana
la meva fe de posseït o foll;
abandonada al mig de la quintana
té la duresa viva del rostoll.El boll, quan fuig, encara apar que dansa,
indiferent al dia i al camí.
Ara, el rostoll amb petges d’un destí,resta fidel al dol i l’esperança,
i fa al vent o a l’aiguat que s’abalança:
─M’ha de colgar l’arada, per morir.
He somiat que entre la mar nocturna
una sirena de bell si d’argent
em deia: —Fill d’aqueixa vil cofurna,
la dura terra sense argent llisquent,fita avui la mirada taciturna
en les lluors de l’onejar brunzent:
són l’alfabet en argentada espurna
del bell amor, immarcescible al vent—.I m’abocava a aprendre aquell misteri
d’un gran defalliment i un gran imperi.
El vent, però, de tot senyal escritdeixà, en passant, escorrialles soles,
i cantava: —En tan lleus abeceroles,
la lletra mor abans no té sentit.
Vora la mar és nada l’estimada
i és olorosa de ruixim marí;
té els canvis de la mar en la mirada
i lliure es gronxa per un blau camí.Compta les veles a la matinada,
veu a la tarda el cuejant botí,
d’un so de mar és a la nit bressada;
i el meu plany no li vaga de sentir.Amor, ensenya’m una veu novella
de prou virtut: no pas la cantarella
de l’aigua al vent o damnejant esculls:que la bon recer de l’oblidada quilla
em valgui el so difós de la conquilla
quan serem sols i aclucarem els ulls.
El Sentit de la Paraula 