Ocàs

Soap The Show.

Jo estimo aquells que no saben viure altrament que enfonsant-se en llur ocàs, perquè ells són els que passen a l’altra banda.
Jo estimo els grans menyspreadors, perquè són veneradors i fletxes d’anhel cap a l’altra riba.
Jo estimo no pas aquells que darrere les estrelles busquen una raó per enfonsar-se en llur ocàs i sacrificar-se, sinó aquells que se sacrifiquen a la Terra perquè la Terra arribi a ser del Superhome.
Jo estimo aquell que viu per conèixer i que vol conèixer perquè el Superhome arribi a viure. I així vol el seu propi ocàs.
Jo estimo aquell que treballa i inventa per bastir al Superhome la casa i li prepara terra, animal i planta: perquè així vol el seu propi ocàs.
Jo estimo aquell que estima la seva virtut: perquè la virtut és voluntat d’ocàs i una fletxa d’anhel.
Jo estimo no pas aquell que guarda per a si mateix una gota d’esperit, sinó aquell que vol ser del tot l’esperit de la seva virtut: així avança com a esperit pont a través.
Jo estimo aquell que, de la seva virtut, en fa la seva afecció i el seu fat: així, per la seva virtut, vol voler viure encara i no viure més.
Jo estimo aquell que no vol tenir gaires virtuts. Una virtut és més virtut que no pas dues, perquè és més nus el nus d’on penja el fat.
Jo estimo aquell l’ànima del qual es prodiga, aquell que no vol rebre gratitud ni tornar-ne: perquè regala sempre i no es vol guardar per a si mateix.
Jo estimo aquell que s’avergonyeix quan els daus cauen a favor seu i llavors es pregunta: ¿que potser sóc un tafur trampós?—perquè vol fer cap a la seva perdició.
Jo estimo aquell que llança paraules d’or davant els seus actes i compleix més que no promet: perquè vol el seu ocàs.
Jo estimo aquell que justifica els que seran i redimeix els que foren: perquè vol fer cap a la seva perdició pels que ara són.
Jo estimo aquell que castiga el seu Déu perquè estima el seu Déu: perquè ha de fer cap a la seva perdició per la ira del seu Déu.
Jo estimo aquell que té l’ànima profunda fins i tot quan l’han ferit i que pot fer cap a la tomba per una fotesa: així, de grat, va pont a través.
Jo estimo aquell que té l’ànima tan curulla que s’oblida de si mateix, i que totes les coses són en ell: així totes les coses esdevenen el seu ocàs.
Jo estimo aquell que és lliure d’esperit i de cor: així el seu cap no és sinó entranya del seu cor, però el seu cor l’empeny cap a l’ocàs.
Jo estimo tots aquells que són com grosses gotes que cauen d’una en una del grop obscur que penja sobre els homes: anuncien el llamp que s’acosta i fan cap a la perdició com a anunciadors.
Mireu, jo sóc un que anuncia el llamp i una feixuga gota que cau del grop: aquest llamp, però, es diu Superhome.—

Friedrich Nietzsche (1844-1900), Així parlà Zaratustra [Also sprach Zarathustra, 1883-1885)]. Traducció de Manuel Carbonell. Barcelona: Quaderns Crema, 2007, pp. 16-17 (Pròleg de Zaratustra).

L’autèntic resta en la posteritat

Jesica Ruth’s Autoretrato.

«Ah!, allò que ens naix del més profund del 
                                                                        [pit,
allò que llavis tímids barbotegen,
adés fracassa, adés potser reïx,
engolit per l’impuls de l’instant bàrbar.
Sovint han de passar primer molts anys
fins que apareix la forma consumada.
El que brilla ha nascut per a l’instant,
l’autèntic resta en la posteritat.»
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, p. 20. (Preludi en el teatre)

"M’adormo"

Joan Villaplana, projecte “Metròpolis”, París.

«Durant anys he anat a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tan ràpid que no tenia temps de dir-me: “M’adormo”. I, mitja hora més tard, la idea que ja tocava buscar el son em desvetllava; volia desar el volum que creia tenir encara entre les mans i bufar el llum; mentre dormia no havia deixat de reflexionar sobre el que acabava de llegir, però aquestes reflexions havien pres un gir una mica particular; em semblava que era de mi mateix que parlava l’obra: una església, un quartet, la rivalitat entre Francesc I i Carles V. Aquesta creença sobrevivia uns segons al meu despertar; no xocava a la meva raó, però em pesava com escames sobre els ulls i els impedia adonar-se que la bugia ja no estava encesa. Llavors començava a resultar-me inintel·ligible com, després de la metempsicosi, els pensaments d’una existència anterior; el tema del llibre es desprenia de mi, jo era lliure d’aplicar-m’hi o no; quan recuperava la visió, em sorprenia trobar al meu voltant una foscor dolça i reposant per als ulls, però potser encara més per a l’esperit, al qual apareixia com una cosa sense motiu, incomprensible, com una cosa veritablement fosca. Em preguntava quina hora devia ser; sentia el xiulet dels trens que, més o menys allunyat, com el cant d’un ocell en un bosc, mesurant les distàncies, em descrivia l’extensió de la campanya deserta on el viatger apressa el pas cap a la pròxima estació; i el petit camí que recorre quedarà gravat en el seu record per l’excitació que deu als llocs nous, als actes inhabituals, a la conversa recent i als comiats sota la llàntia forastera que el segueixen en el silenci de la nit, a la dolçor propera del retorn.»
Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch.Barcelona: Labutxaca, 2011, pp. 11-12.



La punta, la paraula!

Pere Arquillué interpreta Cyrano de Bergerac, dirigit per Oriol Broggi, a la Biblioteca de Catalunya. Fotografia: BitoCels.
                                           La punta, la paraula!
I voldria morir, plorat per una estrella,
amb la paraula justa i per una causa bella!
Ferit per una espasa, i no per cap més arma,
que empunyi un enemic ben digne de tocar-me,
i sobre un llit de gespa, al pit clavat el glavi,
caure amb la punta al cor al mateix temps que al   
                                                                                    [llavi!
Edmond Rostand (1868-1918), Cyrano de Bergerac (1897). Trad. Xavier Bru de Sala, 1985.





Sirenes

Stephanie Seymour, Women Italia (May 1990).


LA COMTESSA DE BLANZAC FORAGITADA

«No hi havia ningú més agut, intrigant, fi, insinuant, ni amb més malícia i gràcia en l’esperit, ni amb un humor més fi i més picant, ni que dominés millor el seu llenguatge per ajustar-lo a la mesura del de la gent amb qui s’estava. Al mateix temps era, de tots els esperits, el més pervers, el més negre, el més perillós, el més artificiós, d’una falsedat perfecta; les invencions li brollaven de la boca amb un aire de veracitat i de simplicitat tal que bastava per a convèncer fins i tot els qui sabien, sense poder-ne tenir cap dubte, que no deia ni mitja paraula de veritat. Per tot el que n’hem dit era una sirena encisadora, de la qual hom només es podia defensar fugint-ne, malgrat que hom la conegués perfectament. La seva conversa era encantadora, i ningú no remarcava amb més gràcia ni amb més crueltat els ridículs, fins i tot allà on no n’hi havia, i com aquell qui res. Per la resta, molt amant del galanteig mentre que la seva figura li havia permès trobar galantejadors, molt acontentadissa després, i arruïnada finalment pels lacais de més baixa casta. Malgrat aquests vicis, la major part dels quals són tan destructius de la vida en societat, era la persona de moda a la cort i a ciutat. La seva cambra mai no es buidava de la gent més brillant i de la millor companyia, qui sap si per por o per fascinació, i tenia, a més, amics i amigues de molta consideració. Estava molt sol·licitada per les tres filles del Rei: no tenia preferències, però la conveniència de la seva mare l’havia vinculada amb la duquessa de Chartres més que amb les altres. La dominava absolutament. Les gelosies i els embolics que això provocà la van allunyar de Monsieur i del duc de Chartres fins al punt de l’aversió, i la foragitaren. A còpia de temps, de plors i de manyagueries de la duquessa de Chartres, la van tornar a cridar. Tornà a Marly i fou admesa en algunes reunions privades amb el Rei: el distragué amb tanta agudesa que no parlà d’altra cosa amb Madame de Maintenon; aquesta se’n va espantar, i ja només pensà com allunyar-la del Rei (ho aconseguí amb traça i amb constància), i després, com tornar-la a expulsar, per a més seguretat, fins que trobà l’ocasió d’aconseguir-ho.»

Duc de Saint-Simon [Louis de Rouvroy] (1675-1755), Memòries. Traducció i notes de Joan Casas. Barcelona, Ed. 62, pp. 37-38. (MOLU, 37)


La Carta

Lucian Freud (1922-2011), Night Portrait Face Down(1999-2000).

«La carta contenia una declaració d’amor: era tendra, respectuosa, i estava treta paraula per paraula d’una novel·la alemanya. Però com que Lisaveta Ivànovna no sabia l’alemany, quedà molt satisfeta.»
Aleksandr Puixkin (1799-1837), Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin. La dama de piques. Traducció de Jaume Creus. Barcelona, Adesiara, 2011, p. 112 («La dama de piques»).

Vides Tristes i Llibres Tristos

Fotografia: Joel Saget.


Ella diu:
És clar. Hi ha vides que són encara més tristes que els llibres més tristos.
Dic:
Exacte. Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida.

Agota Kristof (1935- 2011), Trilogia de Claus i Lucas [Le grand cahier (1986), La preuve (1988), La troisième mensonge (1991)]. Traducció de Sergi Pàmies. Barcelona, La Magrana, 2007, a de Claus i Lucas. i molt trist. p. 342 (La tercera mentida, 1991).