Sweet and gracious goddess

Madonna fotografiada per Steven Meise.

«’Tis thou, thrice sweet and gracious goddess, addressing myself to Liberty, whom all in public or in private worship, whose taste is grateful, and ever will be so, till Nature herself shall change. – No tint of words can spot thy snowy mantle, or chymic power turn thy sceptre into iron: – with thee to smile upon him as he eats his crust, the swain is happier than his monarch, from whose court thou art exiled!»

«És a tu, tres voltes dolça i clement deessa —vaig dir tot invocant la Llibertat—, a qui tothom venera en públic o en privat, qui té un gust saborós i que dura per sempre, mentre no canviï la Natura. El tint de les paraules no pot tacar el teu mantell de neu  ni cap efecte químic pot convertir en ferro el teu ceptre. Amb tu que li somrius mentre es menja un crostó, el sagal és més feliç que el seu monarca, de la cort del qual estàs exiliada.»

Laurence Sterne (1713-1768), Un viatge sentimental per França i Itàlia[A Sentimental Journey Trough France and Italy, 1768]. Traducció de Joaquim Mallafré. Barcelona: Destino, 2001, p. 114.

Coquette, deist, dévote

Madonna, Sex (1992), per Steven Meisel.

«There are three epochas in the empire of a French woman. – She is coquette, — then deist, — then dévote: the empire during these is never lost, — she only changes her subjects when thirty-five years and more have unpeopled her dominion of the slaves of love, she repeoples it with slaves of infidelity, — and then with the slaves of the church.»

«L’imperi de la dona francesa es divideix en tres èpoques. Primer és coqueta, després deista i després devota. Durant tots els períodes no perd mai el seu imperi, només canvien els vassalls. Quan al cap de trenta-cinc anys o més s’han despoblat els seus dominis d’esclaus de l’amor, el repobla amb esclaus de la incredulitat i després amb els esclaus de l’Església.»

Laurence Sterne (1713-1768), Un viatge sentimental per França i Itàlia (A Sentimental Journey Trough France and Italy, 1768). Traducció de Joaquim Mallafré. Barcelona: Destino, 2001, p. 164.

Cul de gallina

Christy Turlington i Naomi Campbell fotografiades per Steven Meisel.

«Quan algú li preguntava per ella, Moliner no tenia pressa a parlar i quedava silenciós com un mussol; posava simplement els llavis en forma de cul de gallina i s’hi acostava les puntes dels dits, en el gest que hom fa quan vol donar entenent que la cosa que hom té a la boca és exquisida i incomparable.»

Josep Pla (1897-1981), Nocturn de primavera (1953). Barcelona: Destino, 2006, p. 38.

Parers

Madonna, per Steven Meisel (Sex, 1992).

«Sóc del parer que només es poden crear personatges quan s’han estudiat molt a fons els homes, de la mateixa manera que només es pot parlar una llengua quan l’hem apresa seriosament.»

Alexandre Dumas (1824-1895), La dama de les camèlies (La dame aux camélias, 1848). Traducció de Lídia Anoll. Barcelona, Adesiara, 2012, p. 5.

Oh dures fletxes

Julia Stegner fotografiada per Steven Meisel.

A la mort de Nise

 

Oh, dures fletxes de mon fat rompudes,

rompudes per ferir més doloroses,

que, llevant-me les plomes amoroses,

deixau al cor les puntes més agudes!

 

Flames més eclipsades que vençudes,

aurores algun dia lluminoses,

ombres ja de ma vista tenebroses,

tenebroses, mortals, però volgudes.

 

Principi trist de penes inhumanes,

terme feliç de l’ànima afligida,

que per alívio son dolor adora;

 

fletxes sereu i flames soberanes

si llevau a mon cor la trista vida

per donar a mos ulls eterna aurora.

 

Francesc Fontanella (1622-1682/1683), Antologia poètica, a cura de Maria Mercè Miró. Barcelona, Curial, 1998, p. 47.