El recés més preuat

Rembrandt (1606-1669), Judit al banquet d’Holofernes, 1634. Madrid, Museu del Prado.

«Tanmateix, el treball nocturn és el recés més preuat, sempre que hi arribem ben descansats i robustos. Ara bé, de la mateixa manera que el silenci, el recés i la llibertat de l’esperit són absolutament desitjables, cal dir que no sempre conflueixen. Per tant, davant l’eventualitat d’un petit soroll, no hem d’abandonar immediatament els llibres ni lamentar-nos per haver perdut aquell dia, sinó que hem de plantar cara a tot allò que ens incomodi i anar adquirint l’hàbit que la nostra concentració pugui vèncer tots els obstacles; si dirigim tota la nostra atenció vers la nostra feina, res del que pugui torbar-nos els ulls i l’oïda no arribarà a la nostra ment. ¿No és ben cert que, molt sovint, un pensament atzarós fa que no veiem els qui ens vénen de cara i, d’aquesta manera, fa que no es desviem del camí? ¿No aconseguiríem el mateix si realment ho volguéssim? No hem de deixar-nos endur per les raons de la peresa. Car, si penséssim que no hem d’estudiar si no estem prou descansat, de bon humor i lliures de tota preocupació, sempre trobaríem alguna excusa. És per això que ja sigui entre la gent, ja sigui en un viatge o bé durant un àpat, cal que el nostre pensament es procuri a si mateix un espai de recés.» [Quintilià, Institució oratòria, X, 3, 28-30]

Francesco Petrarca (1304-1374), Elogi de la vida solitària (De vita solitaria, 1346-c. 1356). Edició i introducció de Jordi Llovet. Traducció de Núria Gómez Llauger. Barcelona: Angle, 2011, p. 58 [I.iii.19]. (El Far; 19)