Records

Henri de Toulouse-Lautrec (1864-1901), El llit, 1893. 
París, Musée d’Orsay.


«All Memories Are Traces of Tears»
«Tots els records són solcs de llàgrimes.»
Wong Kar-wai (*1958), dir., 2046 (2004).





Anuncis

M’aclame a tu

Édouard Manet (1832-1883), Le déjeuner sur l’herbe (1863). París, Musée d’Orsay.


 M’aclame a tu
XII
M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
XIII
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre!
Vicent Andrés Estellés (1924-1993). Mort i pam. Antologia poètica. A cura de Carmina Andrés Lorente. València: Carena Editors, 2004, pp. 75-76.



Toti Soler i Ester Formosa interpreten M’aclame a tu:

http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Recurs?autor=21&music=474&titol=78&recurs=970

Beatus ille

Paul Cézanne (1839-1906), Els jugadors de cartes, 1889-1892. París, Museu d’Orsay.

‘Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium,
paterna rura bubus exercet suis
solutus omni faenore
neque excitatur classico miles truci
neque horret iratum mare
forumque vitat et superba civium
potentiorum limina.
ergo aut adulta vitium propagine
altas maritat populos
aut in reducta valle mugientium
prospectat errantis greges
inutilisque falce ramos amputans
feliciores inserit
aut pressa puris mella condit amphoris
aut tondet infirmas ovis.
vel cum decorum mitibus pomis caput
Autumnus agris extulit,
ut gaudet insitiva decerpens pira
certantem et uvam purpurae,
qua muneretur te, Priape, et te, pater
Silvane, tutor finium.
libet iacere modo sub antiqua ilice,
modo in tenaci gramine:
labuntur altis interim ripis aquae,
queruntur in Silvis aves
frondesque lymphis obstrepunt manantibus,
somnos quod invitet levis.
at cum tonantis annus hibernus Iovis
imbris nivisque conparat,
aut trudit acris hinc et hinc multa cane
apros in obstantis plagas
aut amite levi rara tendit retia
turdis edacibus dolos
pavidumque leporem et advenam laqueo gruem
iucunda captat praemia.
quis non malarum quas amor curas habet
haec inter obliviscitur?
quodsi pudica mulier in partem iuvet
domum atque dulcis liberos,
Sabina qualis aut perusta Solibus
pernicis uxor Apuli,
sacrum vetustis exstruat lignis focum
lassi Sub adventum viri
claudensque textis cratibus laetum pecus
distenta siccet ubera
et horna dulci vina promens dolio
dapes inemptas adparet:
non me Lucrina iuverint conchylia
magisve rhombus aut scari,
siquos Eois intonata fluctibus
hiems ad hoc vertat mare,
non Afra avis descendat in ventrem meum,
non attagen Ionicus
iucundior quam lecta de pinguissimis
oliva ramis arborum
aut herba lapathi prata amantis et gravi
malvae salubres corpori
vel agna festis caesa Terminalibus
vel haedus ereptus lupo.
has inter epulas ut iuvat pastas ovis
videre properantis domum,
videre fessos vomerem inversum boves
collo trahentis languido
positosque vernas, ditis examen domus,
circum renidentis Laris.’
haec ubi locutus faenerator Alfius,
iam iam futurus rusticus,
omnem redegit idibus pecuniam,

quaerit kalendis ponere.


Horaci (65-8 aC), Epodes (30 aC), II.



«Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit dels venciments, que no és despertat, a la milícia, per l’esclafit esfereïdor de la trompeta ni redubta la mar embravida i defuig el fòrum i els llindars altius dels ciutadans poderosos. Així, doncs, marida les sarments, ja crescudes , de les vinyes als alts pollancres o vigila, en una vall pregona, els mugidors ramats dispersos, talla amb el podall les branques inútils i n’empelta de més productives o posa dins d’unes gerres la mel espremuda o esquila  les indefenses ovelles, o bé, quan Autumne ha alçat damunt dels camps el seu cap ornat de fruites madures, com frueix collint les peres d’empelt i el raïm que rivalitza amb la porpra per obsequiar-vos, a tu, Priap, i a tu, pare Silvà, protector dels termes! Li és grat d’ajeure’s, sia sota una vella alzina, sia damunt l’atapeïda gespa. S’escolen mentrestant entre uns marges alts els rierols, es lamenten dins els boscatges els ocells i les fonts amb la remor de l’aigua que raja fan venir un son lleuger. Però, quan el temps hivernal de Júpiter tonant aglomera les pluges i les neus, ell amb la gossada acaça de totes bandes els feroços senglars cap a les xarxes teses davant d’ells, o bé en un pal llis para les teles de malles amples, parany per als golafres tords, i atrapa en els llaços uns bons premis, una poruga llebre i una grua migradora. ¿Qui no s’oblida, amb aquests esplais, de les cruels angoixes que porta l’amor?
I si, a més d’això, una dona honesta tingués la seva part en la cura de la casa i d’uns infants xamosos i, com una pagesa sabina o com la muller d’un àpul feinador, amuntegués a la sagrada llar la llenya seca a l’arribada del marit cansat i, en tancar el gras bestiar dins el clos de canyissos, munyís els braguers botits i, bo i traient de la dolça gerra el vi de l’any, aparellés uns menjars no comprats, el que és a mi, no em plaurien pas més les conquilles del llac Lucrí o el rèmol o els escars de Creta, si per cas una fragosa tempesta de les mars orientals n’empenyia alguns cap a la nostra, ni l’ocell africà ni el francolí de Jònia no baixarien pas al meu estómac més delitosos que l’oliva collida de les branques més opulentes de l’arbre o l’agrella que estima els prats i les malves saludables a un cos carregat o l’anyella immolada per les festes Terminals o el cabrit rescatat del llop. Durant aquests àpats, com és de plaent de veure les ovelles tornant de pressa a casa després de la pastura, de veure els fatigats bous portant al bescoll llangorós la rella girada i els esclavets nats a la casa, eixam que indica la seva riquesa, asseguts a l’entorn dels Lars brillosos!»

Dit això, l’usurer Alfi que estava a punt de fer-se camperol, havent recuperat per les idus tots els diners prestats, mira de col·locar-los per a les calendes.


Horaci, Odes i epodes, vol. II. Trad. Josep Vergés. Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1981.