«S’ha ficat la meva Bíblia sota els collons. I ara fa pudor. La Sagrada Escriptura fa pudor dels seus collons.»
«El que no es paga amb diners, es paga amb dinades, fins i tot dues vegades.»
«Critiqueu sense fer cap esforç per comprendre.»
«─¡Ai…! ─va exclamar la senyora Prest─. ¡Espereu que l’hàgiu vista!»
«“Ah,” cried Mrs. Prest, “wait till you see her!”»
La meva pipa jau, i no perilla,
a un racó de la boca. —Mitjanit.
Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla
i dolça alena missenyora al llit.
—¿Què fa tot sol? Dotze hores són tocades
—diuen, veient la ratlla de claror
sota la porta, negres, ensonyades
les cambres al costat del menjador.
¿Què faig? Em plac en ma sobirania
d’una clapa de llum entre foscors;
encara visc, mentre ma gent somia,
com un supervivent misteriós.
Em distreu aquell pom de violetes,
o bé el rellotge o el meu foc encès;
ja del llibre les tímides lletretes,
desentrenat com só, no em diuen res.
Fuig tot afany d’avui, tota cabòria,
com seguint de ma pipa el torterol;
i del meu fadrinatge la memòria
de puntetes, suau, torna a mon volt.Oh fadrinatge! Espera d’un viatge,
entre un brogit que es mou i que relluu,
abocament dels ulls a cada imatge
i tremolor davant un colze nu;
anar tot sol a respirar les roses
d’abril, quan plou, per un carrer oblidat;
debatre amb els amics d’estranyes coses
en un lloc tot encès, tot entelat,
i, no volent cap llei, tenir les flaques
que són com borda, miserable llei:
aquell ficar les mans a les butxaques
i arronsar-se d’espatlles com un rei,
tancar-se amb una porta que no tanca,
mesclar música i pols, taques i flors,
i no poder trobar la roba blanca
sinó quan del calaix ne penja un tros;
sentir, pel maig, que el cel se’ns encomana,
parar-nos tot sovint a mig camí,
i anar a jeure tan sols, de mala gana,
quan es migra el fanal, de tant servir;
llevar-se tard, ja mig marcit el dia,
dinar quiet al menjador tot buit
i veure amb no sé quina melangia
que el sol, tot de biaix, us besa un fruit.Joventut, fadrinatge, us allunyeu,
no pas massa remots de ma diada,
com gent que ja ha tombat per la collada
però que encar se’n sent alguna veu.
No em deixàreu, talment, sense riquesa,
pobres papers i companyons gentils!,
ara que creix ma cella desatesa
i els primers cabells blancs lluen subtils.
Oh cambres de mos fills, plenes de fades,
oh seny de la muller, ple de destí,
i, a mon voltant, mirades confiades
que en mi reposen com si fos diví!Qui un temps va ésser l’indolent donzell
ara, en una illa de nocturna calma,
es sent empallegat pel seu reialme
i somriu ell mateix de son mantell.
«A aquesta colla de putes també els arribarà una gran purga…»
«─Aquest l’haurien de jutjar només per la cara que fot…»
Gloucester, see here the tainture of thy nest,
And look thyself be faultless, thou wert best.
«Deixeu en pau l’Holandès Errant!»
«Den fliegenden Holländer
laßt in Ruh’!»
«És un fet, i no és la primera vegada que ho constato, que la imaginació més desbocada és la de la gent molt rígida que es deixa anar.»
«It must be admitted—and I have noticed it before—that nothing exceeds the license occasionally taken by the imagination of very rigid people.»
El Sentit de la Paraula 