Louise Brooks.
«Quan de temps perdut a endreçar el mas i garbellar el gra!»
1 de gener de 1913
J.V. Foix (1893-1987), Catalans de 1918. Pròleg de Joan Colomines. Barcelona, Ed. 62, 1965, p. 36.
«Quan de temps perdut a endreçar el mas i garbellar el gra!»
«És tan dolç de vagarejar pel bosc de les idees o combinar, en vers i en prosa, imatges i sons!»
«Jo prou me dic, i ho escric cada vespre en aquest quadern de notes personals:
—Prou llibres! Prou política! Prou converses inútils! Prou diaris, setmanaris i d’altres paperots! Menys de reflexió i més d’acció.
És inútil […]»
Teniu els ulls sense gregals ni arbres
I em deu les mans amb trenta codolells;
–Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo
Aigua i fullam pels clots assolellats.Míser em sé, però sol torno a néixer
En prats frescals, en masos matiners.No sou –sou tants!– i la veu us retorna
En únic so, i tremoleu de por
Quan l’altra veu, que les ones modulen
I els rocs eterns, invoca solituds.Sóc el Qui Fou per clares torrenteres
I em faig un clam del silenci de tots.Us veig alçats per semblar més encara,
Tinta la faç i amb fatídics coturns,
Clamant als déus, i a les vestals. I al Cèsar!
Els ulls sagnants en bacines de fang.Només mos ulls són meus, no pas els vostres,
I petjo ferm en nits d’eternitat.Us emmureu, morents, en llum somorta,
Al so crioll d’instruments enyorats,
I us projecteu a l’obrador dels somnis
A un enllà esvaït, en negre i blanc.Us sé dorments en inclements pagodes
Jo, l’aiguaneix d’un planell sobirà.No teniu mans per aplaudir el miracle,
Aneu cap cots i junts per plaça i circ,
Canteu, incauts, tonades de crepuscle,
Entre fullams, en els suburbis broms.Cantaré sol per orris i calelles
El cant de tots, amb aire antic i plors.A riba mar us agleveu febrosos,
El cos flairós i nu, tiges solars
De l’erm carnal, sense gra ni migrança,
A l’Absolut estranys, i al foll Instant.–Oh mar, miratge de les ombres orfes,
Obre’m l’abís del teu solatge pur!Heu mutilat icons, i això us conhorta;
Amb metalls clars feu tomba i pedestal.
Moriu plegats per salvar-vos d’angoixa
I el trofeu d’un és el trofeu de tots.En or palmat guardem els ulls de pedra
Dels faraons vençuts en areny fosc.
Amb ulls carnals opòs núvols i mars
I n’hec l’encís que em treu de tants de llots,
I de l’advers renasc. I amb tants de brots,
Aigua i clarors, i el fosc i el roig de l’arç,Faig l’U divers i múltiples les arts.
Però la ment no cobeja els bells mots:
De cadascú què sap? Presa de tots,
Ignora el joc dels meus deliquis cars.Tants de glans, doncs, i un sol Gla, i del vinyet
Un Cep etern; i ni boira ni fred
Foren ni són! Això em fa el viure esquiu.Só, doncs, Adam: i ets Eva! I tenim set,
I allò que olor i palp qui sap si viu,
I ens banyarem tot temps al mateix riu.
«¿Et cal repòs? A tots. El cerco entre roses perdut en un ponent fullós i el trobo en els llibres. ¿Aquests em fadiguen? El treball m’alleuja. Tots fugim també adelerats, i a l’ombra enyorem el solà; però el vi del bot amargueja i sedegem frescors. On el pagès m’assenyala una font, m’hi fadigo; i el brogit ─de veus, de sons, d’ocells, de motors o d’algues─ que tants defugen, m’exalta, feliç. M’afanyo per aconseguir vacances llargues on sestejar a pler, i abúlic, m’assec a assajar rimes o a creuar fulls tropicals. On és el repòs. On el nimfeu.»
«L’estricta espontaneïtat porta, en el llenguatge corrent, a la blasfèmia. En literatura, a la interjecció. Assajo d’intervenir-la en els meus poemes i d’alliberar-me del crit per mitjà de la paràfrasi. Em plau socialitzar el clam. No em plau ni l’home social en mànigues de samarreta ni la poesia en sabatilles.»
«Sense en Carner encara escriuríem com en Pitarra.»
«Quin temps més singular!»
«No llegim, no pensem, no escrivim: tant se val!
Bateguem en el tot nus com un immortal.»