REMBRANDT

Mestre, dô’m la saviesa!

Rembrandt (1606-1669), Self-Portrait with Two Circles, c. 1665-9. Londres, Kenwood House.


—Mestre, dô’m la saviesa
d’arribar a vell.
                           —Ten present
que no és un art la vellesa:
ho és portar-la dignament.
Joan Maragall (1860-1911), Pensaments de Goethe. Barcelona: Biblioteca Popular de L’Avenç, 1910, p. 1o.


Tant com llarg el desig, és curt l’alè

Rembrandt (1606-1669), Titus, el fill de l’artista, c. 1657. Londres, The Wallace Collection.


«De tota cosa bella,
tant com llarg el desig, és curt l’alè.
I sort si, com l’aurora, la bellesa
traspunta i fina sobre el món esquiu,
mai abastada ni escomesa.
És ben pitjor si viu.
Marcida al bat de l’aire,
ella, l’alada, d’immortal costum,
acabarà com la captaire
que s’humilia o maleeix la llum.
Arran del tracte, la viltat comença.
Tu sola ets pura, tu que passes lleu,
oh gràcia fugint sens defallença,
gemec dels homes i sospir de déu.»
Josep Carner (1884-1979), Nabí (1941). Edició de Jaume Coll. Barcelona, labutxaca, 2012, VI, 100-113.

Sobre ximples

Rembrandt (1606-1669), A Man Seated at a Table Covered with Books, 1636.


«Aquesta època s’estima més un ximple empolainat que no un sant amb la roba gastada a l’escola de la saviesa!»
Ray Bradbury (*1920), Fahrenheit 451 (1953). Traducció de Jaume Subirana. Barcelona: Proa, 2010, p. 125. (Labutxaca)

Quin país!

Rembrandt (1606-1669), La profetessa Anna (La mare de Rembrandt), 1631. Amsterdam, Rijksmuseum.



«—Quin país, aquest!…
»—Quin?
»—Jo què sé… Suposo que a tot arreu deu ser igual.»
John Dos Passos (1896-1970), Manhattan Transfer (1925). Vol. II. Traducció de Manuel de Pedrolo. Barcelona, Proa, 1965, p. 15.

El recés més preuat

Rembrandt (1606-1669), Judit al banquet d’Holofernes, 1634. Madrid, Museu del Prado.


«Tanmateix, el treball nocturn és el recés més preuat, sempre que hi arribem ben descansats i robustos. Ara bé, de la mateixa manera que el silenci, el recés i la llibertat de l’esperit són absolutament desitjables, cal dir que no sempre conflueixen. Per tant, davant l’eventualitat d’un petit soroll, no hem d’abandonar immediatament els llibres ni lamentar-nos per haver perdut aquell dia, sinó que hem de plantar cara a tot allò que ens incomodi i anar adquirint l’hàbit que la nostra concentració pugui vèncer tots els obstacles; si dirigim tota la nostra atenció vers la nostra feina, res del que pugui torbar-nos els ulls i l’oïda no arribarà a la nostra ment. ¿No és ben cert que, molt sovint, un pensament atzarós fa que no veiem els qui ens vénen de cara i, d’aquesta manera, fa que no es desviem del camí? ¿No aconseguiríem el mateix si realment ho volguéssim? No hem de deixar-nos endur per les raons de la peresa. Car, si penséssim que no hem d’estudiar si no estem prou descansat, de bon humor i lliures de tota preocupació, sempre trobaríem alguna excusa. És per això que ja sigui entre la gent, ja sigui en un viatge o bé durant un àpat, cal que el nostre pensament es procuri a si mateix un espai de recés.» [Quintilià, Institució oratòria, X, 3, 28-30]
Francesco Petrarca (1304-1374), Elogi de la vida solitària (De vita solitaria, 1346-c. 1356). Edició i introducció de Jordi Llovet. Traducció de Núria Gómez Llauger. Barcelona: Angle, 2011, p. 58 [I.iii.19]. (El Far; 19)