Gli anni (1)

Robert Mapplethorpe (1946-1989), Lisa Lyon, 1982.


ccxcviii

Quand’io mi volgo in dietro a mirar gli anni
c’hanno fuggendo i miei pensieri sparsi,
e spento’l foco, ove agghicciando io arsi
e finito il riposo pien d’affanni,

rotta la fe de gli amorosi inganni,
e vol due parti d’ogni mio ben farsi,
l’una nel cielo, e Paîtra in terra starsi
e perduto il guadagno de’ miei danni,

i’ mi riscuoto, e trovomi sí nudo,
ch’i porto invidia ad ogni estrema sorte:
tal cordoglio e paura ho di me stesso.

O mia Stella, o fortuna, o fato, o morte,
o per me sempre dolce giorno e crudo,
come m’avete in basso stato messo!

Francesco Petrarca (1304-1374)



Quan jo em giro endarrera i veig els anys
que han dut els pensaments en llur volada,
i extint el foc on vaig cremar en glaçada,
i clos el meu descans ben ple d’afanys,

sense la fe dels falaguers enganys,
i en dues parts ma joia separada,
una en el cel i l’altra soterrada;
i que he perdut el premi dels meus danys;

jo m’estremeixo tot; i em sé tan nu,
que sento enveja de la pitjor sort:
de mi mateix tinc por, i a mi em faig pena!

Oh estrella meva; fat, fortuna i mort!
Oh jorn que sempre has d’ésser dolç i cru!
Com m’heu tornat d’una tan baixa mena!


Francesco Petrarca (1304-1374), Sonets, cançons i madrigals. Traducció per Osvald Cardona. Barcelona, Alpha, 1955, p. 289.


Egualmente mi spiace morte e vita

Kate, per Mike Dowson.



Pau no conec, i no puc moure guerra;
temo i espero; cremo i sóc de glaç;
volo per dalt del cel, i jec a terra;
res no estrenyo, i el món retinc al braç.
Qui em té en presó no em tanca ni em desserra,
per seu no em guarda ni em desnua el llaç;
i Amor no em puny amb l’arma ni em desferra,
i no em vol viu no treure’m de mig pas.
Hi veig sense ulls, i sense llengua crido;
morir espero i d’ajuda faig exhort;
m’odio a mi i d’algú sóc amorós.
Visc de dolença i ric en plany assidu;
igualment em desplauen vida i mort;
en tal estat em veig, dona, per vós.
Francesco Petrarca, Cançoner. Tria de sonets. Traducció de Miquel Desclot. Barcelona: Proa, 2003, p. 151.
CXXXIV

Pace non trovo e non ò da far guerra,
e temo e spero; ed ardo e son un ghiaccio;
e volo sopra ’l cielo e giaccio in terra;
e nulla stringo, e tutto ’l mondo abbraccio.

Tal m’ à in pregion, che non m’apre né serra,
né per suo mi riten né scioglie il laccio;
e non m’ancide Amore e non mi sferra,
né mi vuol vivo né mi trae d’ impaccio.

Veggio senza occhi e non ò lingua e grido;
e bramo di perir e cheggio aita;
ed ò in odio me stesso ed amo altrui.

Pascomi di dolor, piangendo rido;
egualmente mi spiace morte e vita:
in questo stato son, Donna, per voi.

Francesco Petrarca (1304-1374), Canzoniere (1470).



Che quanto piace al mondo è breve sogno

Femke Oosterkamp.


El qui en rimes esparses escolteu
els sospirs que em nodriren el furor
del temps primer de juvenil error,
quan era, en part, divers del que se’m veu,
pel vari estil amb què em lamento arreu
entre vana esperança i va dolor,
espero en qui conegui bé l’amor,
més que disculpa, pietat en preu.
Però bé veig que he estat entre la gent
enraonia un temps, de què sovint
de mi m’avergonyeixo amb el cor meu;
d’aquell desvari en ve avergonyiment,
i el penedir-se, i el saber distint
que allò que plau al món és somni breu.
Francesco Petrarca, Cançoner. Tria de sonets. Traducció de Miquel Desclot. Barcelona: Proa, 2003, p. 69.


I
Voi ch’ascoltate in rime sparse il suono
di quei sospiri ond’io nudriva ’l core
in sul mio primo giovenile errore
quand’era in parte altr’uom da quel ch’i’ sono,

del vario stile in ch’io piango et ragiono
fra le vane speranze e ’l van dolore,
ove sia chi per prova intenda amore,
spero trovar pietà, nonché perdono.

Ma ben veggio or sí come al popol tutto
favola fui gran tempo, onde sovente
di me medesmo meco mi vergogno;

et del mio vaneggiar vergogna è ’l frutto,
e ’l pentersi, e ’l conoscer chiaramente
che quanto piace al mondo è breve sogno.

Francesco Petrarca (1304-1374), Canzoniere, 1470.

Petita cambra…

Vincent van Gogh (1853-1890), El dormitori de van Gogh a Arles (1888). Amsterdam, Van Gogh Museum.


Petita cambra que vas ésser un port
a les greus tempestats meves diürnes,
ets ara font de llàgrimes nocturnes
que, el jorn, celades per vergonya port!
Oh petit llit, repòs meu i conhort
en tants afanys, amb quin dol, quin desori,
Amor les gerres vessa amb mans de vori,
cruels només amb mi, i amb tan gran tort!
Si deixo el meu redós i el meu joquer,
em deixo a mi: deixo aquell pensament
que, abans, seguint-lo, se m’enduia en vol.
En gent vulgar, a mi tan desplaent,
(qui ho hagués dit?), jo busco el meu recer:
tanta por tinc de retrobar-me sol.
Francesco Petrarca, Poesia italiana. Antologia del segle xiial xix. A cura de Narcís Comadira, Barcelona, Edicions 62 i La Caixa, 1985, p. 78.
O cameretta che già fosti un porto
a le gravi tempeste mie diürne,
fonte se’ or di lagrime nocturne,
che ’l dí celate per vergogna porto.

O letticciuol che requie eri et conforto
in tanti affanni, di che dogliose urne
ti bagna Amor, con quelle mani eburne,
solo ver ’me crudeli a sí gran torto!

Né pur il mio secreto e ’l mio riposo
fuggo, ma piú me stesso e ’l mio pensero,
che, seguendol, talor levommi a volo;

e ’l vulgo a me nemico et odïoso
(chi ’l pensò mai?) per mio refugio chero:
tal paura ò di ritrovarmi solo.

Francesco Petrarca (1304-1374), Canzoniere (1336-1374), ccxxxiv.

Riqueses

Jasmin, an Egyptian woman. Foto: Martin La Delfa/National Geographic, 2011.

«Ningú no podrà enganyar-nos ni ens podrà convèncer que per a aquest fi en calen grans riqueses: elles no ens ajuden, sinó que ens posen obstacles; suposen una càrrega més que un alleujament. Per arribar a la vida solitària cal fer una ascensió, i ningú que vulgui emprendre-la no s’enredarà amb llaços o pesos inútils. No hi ha res més pesant i que ens retingui més que l’or: no hem de cobejar-lo ni voler-lo més enllà del que la necessitat mateixa requereix perquè, un cop cedim a l’avarícia, no hi ha res que ens pugui plegar, ni abatre, ni fer-nos caure a terra més que l’or, i no hem d’estranyar-nos si, havent sorgit de la terra, el seu pes l’hi empeny novament.»
Francesco Petrarca (1304-1374), Elogi de la vida solitària (De vita solitaria, 1346-c. 1356). Edició i introducció de Jordi Llovet. Traducció de Núria Gómez Llauger. Barcelona: Angle, 2011, p. 148 [II.xiv.17]. (El Far; 19)


La solitud sense les lletres

William Blake (1757-1827), The Ancient of Days (1794).


«Sens dubte, la solitud sense les lletres és talment un exili, una presó, un poltre de tortura: posa-hi la cultura i esdevindrà la pàtria, la llibertat, una font de plaer. Hom coneix prou bé aquells mots de Ciceró referits al lleure: “¿Hi ha res més dolç que el lleure dedicat a la cultura?” [Tusculanes, V, 36, 105] D’altra banda, també és ben coneguda la sentència de Sèneca: “El lleure sense cultura és com la mort, una sepultura per a l’home viu” [Cartes a Lucili, 52, 3].»
Francesco Petrarca (1304-1374), Elogi de la vida solitària (De vita solitaria, 1346-c. 1356). Edició i introducció de Jordi Llovet. Traducció de Núria Gómez Llauger. Barcelona: Angle, 2011, p. 58 [I.iii.19]. (El Far; 19)



El recés més preuat

Rembrandt (1606-1669), Judit al banquet d’Holofernes, 1634. Madrid, Museu del Prado.


«Tanmateix, el treball nocturn és el recés més preuat, sempre que hi arribem ben descansats i robustos. Ara bé, de la mateixa manera que el silenci, el recés i la llibertat de l’esperit són absolutament desitjables, cal dir que no sempre conflueixen. Per tant, davant l’eventualitat d’un petit soroll, no hem d’abandonar immediatament els llibres ni lamentar-nos per haver perdut aquell dia, sinó que hem de plantar cara a tot allò que ens incomodi i anar adquirint l’hàbit que la nostra concentració pugui vèncer tots els obstacles; si dirigim tota la nostra atenció vers la nostra feina, res del que pugui torbar-nos els ulls i l’oïda no arribarà a la nostra ment. ¿No és ben cert que, molt sovint, un pensament atzarós fa que no veiem els qui ens vénen de cara i, d’aquesta manera, fa que no es desviem del camí? ¿No aconseguiríem el mateix si realment ho volguéssim? No hem de deixar-nos endur per les raons de la peresa. Car, si penséssim que no hem d’estudiar si no estem prou descansat, de bon humor i lliures de tota preocupació, sempre trobaríem alguna excusa. És per això que ja sigui entre la gent, ja sigui en un viatge o bé durant un àpat, cal que el nostre pensament es procuri a si mateix un espai de recés.» [Quintilià, Institució oratòria, X, 3, 28-30]
Francesco Petrarca (1304-1374), Elogi de la vida solitària (De vita solitaria, 1346-c. 1356). Edició i introducció de Jordi Llovet. Traducció de Núria Gómez Llauger. Barcelona: Angle, 2011, p. 58 [I.iii.19]. (El Far; 19)