Robert Mapplethorpe (1946-1989), Lisa Lyon, 1982.
ccxcviii
Quand’io mi volgo in dietro a mirar gli anni
c’hanno fuggendo i miei pensieri sparsi,
e spento’l foco, ove agghicciando io arsi
e finito il riposo pien d’affanni,
rotta la fe de gli amorosi inganni,
e vol due parti d’ogni mio ben farsi,
l’una nel cielo, e Paîtra in terra starsi
e perduto il guadagno de’ miei danni,
i’ mi riscuoto, e trovomi sí nudo,
ch’i porto invidia ad ogni estrema sorte:
tal cordoglio e paura ho di me stesso.
O mia Stella, o fortuna, o fato, o morte,
o per me sempre dolce giorno e crudo,
come m’avete in basso stato messo!
Francesco Petrarca (1304-1374)
Quan jo em giro endarrera i veig els anys
que han dut els pensaments en llur volada,
i extint el foc on vaig cremar en glaçada,
i clos el meu descans ben ple d’afanys,
sense la fe dels falaguers enganys,
i en dues parts ma joia separada,
una en el cel i l’altra soterrada;
i que he perdut el premi dels meus danys;
jo m’estremeixo tot; i em sé tan nu,
que sento enveja de la pitjor sort:
de mi mateix tinc por, i a mi em faig pena!
Oh estrella meva; fat, fortuna i mort!
Oh jorn que sempre has d’ésser dolç i cru!
Com m’heu tornat d’una tan baixa mena!
Francesco Petrarca (1304-1374), Sonets, cançons i madrigals. Traducció per Osvald Cardona. Barcelona, Alpha, 1955, p. 289.
El Sentit de la Paraula 